B de Llibre

Les aventures d’Arthur Gordon Pym per Edgar Allan Poe

2009-01-19T17:08:00.003+01:00

Tal dia com avui, fa 200 anys, naixia un dels autors més extravagants i camaleònics que he llegit mai. Poe, personatge que no necessita més presentació que el seu propi nom. Amb tota una legió de fanàtics seguidors, va ser un escriptor prolífic però, per sorprenent que sembli, només va arribar a escriure una novel·la que és la que avui recomanem.

Com qualsevol altra novel·la marinera, està plena de conceptes carregosos, de llenguatge mariner i xifres de marineria per tal que els lectors més exigents vagin seguint la travessia sobre un mapa. Deixant de banda aquests conceptes bàsics del gènere, ens trobem un relat barroc amb uns girs inesperats, on la crueltat i el realisme és tan omnipresent com la imaginació i el surrealisme més exacerbant.

Aquesta obra, que em va fer entendre i admirar la resta de la obra de l’’autor, ha estat seguida, copiada i continuada per d’altres autors que com jo l’han trobat absolutament genial.

El embrujo de Shanghai de Juan Marsé

2008-11-14T15:48:00.003+01:00

Somiar és gratuït. En el fons és la sortida que ens fa passar les nostres vides i ens ajuda a trampejar-la en temps difícils.

Dins d’aquesta novel·la, dos nens es recolzen en el somni, en la història inventada per poder passar una època tan magra com va ser la postguerra amb un pare absent i una mare alcohòlica. Allà ells escolten històries increïbles del pare de Susanna fins trobar-nos en una novel·la dins d’una novel·la.

Aquest recurs, tant utilitzat com tan difícil d’utilitzar, és una bona manera de lligar arguments i entortolligar personatges que passen d’una història a d’altre canviant de registre i de narrador.

Converses amb Goethe per J.P.Eckermann

2008-11-07T16:26:00.003+01:00

Estava jo en la fase final d’un treball i de fons escoltava una peça de J.S.Bach. Com és normal, una de les seves identificacions era BWV que són les inicials utilitzades per catalogar i classificar la extensa obra d’aquest genial músic alemany. Llavors he recordat com Goethe li explicava dins aquest llibre el significat de les inicials però no recordava exactament com anava.

No vegeu la meva sorpresa al trobar que aquest catàleg es posterior a Goethe. El meu cap m’havia jugat una mala passada!!!

El que sí es cert és que Eckermann, que era un poeta alemany va aprofitar la seva amistat amb Goethe per recollir totes les seves converses des que es van conèixer fins la mort del poeta. Llavors al revisar les seves notes van tenir una prova més que Goethe no només era un gran escriptor sinó un gran pensador que s’interessava per múltiples matèries i havia tingut la oportunitat de conèixer figures molt importants de la època.

Una lectura molt d’agrair per llegir a fragments i si teniu la sort de llegir la mateixa edició que jo la fruireu doblement ja que està tan mimada que han tingut el detall d’incloure les reproduccions a la mateixa pàgina per il•lustrar les converses quan tracten d’un monument, escultura o pintura. Tota una delícia per escoltar amb Bach de fons....

Los girasoles ciegos de Alberto Méndez

2008-10-17T16:34:00.003+02:00

El drama d'una guerra no s'acaba el dia que uns la guanyen o la perden. El drama d'una guerra el viuen tots els participants ja que la recorden i la pateixen durant molt de temps.

Alberto Méndez ens explica en quatre impressionants històries el drama de la derrota a la Guerra Civil Espanyola. Un jove oficial franquista que deserta al final de la guerra, un jove amb el seu fill acabat de néixer fugint cap a l'exili, un pres que espera el seu judici i la seva possible condemna a mort i un soldat que, un cop finalitzada la guerra, viu amagat a l'armari de casa seva esperant temps millors.

Històries tan colpidores que un cop encetades no vaig poder deixar de llegir fins a acabar el llibre. Història no menys colpidora la del seu autor, que aconsegueix la fama amb la seva primera obra i mor sense poder disfrutar-ho.

La casa de les belles adormides de Yasunari Kawabata

2008-10-10T18:30:00.005+02:00

Vet aquí que m'estic adonant que els japonesos tenen una gran passió per la bellesa perfecta. Mishima i "El pavelló d'or" eren tota una reflexió sobre la mateixa i en aquest llibre, que tothom recomana, tornem a tenir el mateix tema barrejat amb quelcom tan antagònic com pot ser el món de la prostitució.

En aquest breu relat, tenim un vell, de bona posició, que ens explica les seves experiències dins un prostíbul molt especial. I és que allà, les noies dormen narcotitzades i els homes només poden lliscar per sobre del seu cos sense practicar sexe físic. Els clients, que majoritàriament són avis acomodats, primer se senten avergonyits i fastigosos però poc a poc el record del passat els fa sentir joves i vigorosos i quan es desperten pel matí al costat de la bella adormida ha estat una experiència millor que el sexe.

"Que era el pitjor que un home podia fer a una dona? El que li havia passat per exemple amb la dona casada de Kobe, o amb la prostituta de catorze anys, no havia ocupat sinó un instant en una llarga vida, i l'instant següent s'ho havia endut. Haver-se casat amb la seva dona, haver pujat les seves filles. això era el que es considerava bo generalment, i, tanmateix, els havia posat traves durant molt de temps i havia controlat la seva vida com a dones fins al punt d'haver-los, fins i tot, desviat el caràcter: vist així, tot plegat era més aviat dolent. Els costums d'aquest món, amagats sota la voluntat de l'ordre, potser ens anestesiaven el sentit del mal.

Jeure al costat d'una noia a qui havien adormit era una cosa dolenta, sense cap dubte. Ho seria també si la matava, i encara més clarament."

Potser perquè no van trobar a la vida la bellesa perfecta tant Mishima com Kawabata van acabar la seva vida suïcidant-se o potser per saber que les seves obres eren ja d’una bellesa perfecta.

Dissabte de Ian McEwan

2008-10-03T14:03:00.003+02:00

Dissabte de Ian McEwan es presenta després d'haver acollit nombroses bones crítiques com un llibre amb entrada fàcil i èxit segur que s'havia de pair poc a poc per disfrutar-ho. Aquest escriptor de to intimista i amb bona ploma s'ha llaurat un nom propi entre els grans.

Aquesta és la història de la vida en un dia (dissabte) d'un metge totpoderós ens ensenya com és de fràgil entre bastidors. La història va i bé en una espiral, girant com una baldufa sobre la línia temporal d'un dia que sembla no acabar mai. Mitjançant aquestes anades i vingudes s'arriba a conèixer l'ésser que s'amaga rera la màscara.

No puc deixar d'establir paral·lelismes entre la vida del nostre bon doctor i la de qualsevol de nosaltres ja que tots som fràgils i tots mirem de anar endavar. Uns amb més empenta, d'altres amb menys. Suposo que es per això que veig amb certa simpatia el personatge de Perowne que per d'altres pot ser odiós.

Ara fins i tot em sento més nu i més fràgil ja que, havent llegit un llibre tant impressionat de McEwan, no sé si trobaré alguna de les seves altres obres dignes de ser comentades.

Divendres o el llimbs del Pacífic de Michael Tournier

2008-09-19T17:09:00.004+02:00

Es molt freqüent veure en cinema que algú fa un "remake", o sigui, refà a la seva manera una pel·lícula antiga. S'ha fet, i es farà, amb més o menys èxit sense respectar si és un clàssic o una obra mestre però el que no havia vist mai era aquest procés dins el món literari.

Michael Tournier és un escriptor francès que va tenir la gosadia de, com a òpera prima, escriure un "remake" del clàssic de Daniel Defoe "Robinson Crusoe". Que més dir, llavors tothom coneix l'argument... Robinson Crusoe és l'únic supervivent de un naufragi que intenta de sobreviure en una illa solitària fins que un dia rescata de la mort a un indígena que volien assassinar i el bateja com Divendres.

No he llegit mai l'original però la versió de Tournier és magnífica. Visual, reflexiva i que dona molt on pensar. Ara la meva feina és llegir la versió mare i més obres de aquest gran autor que sembla ser Michael Tournier (no només pel que he llegit sinó fent una ullada a la seva llorejada biografia) pel que m'estic plantejant emigrar a una illa deserta però, ¿no tindria després massa feina?

La inteligencia fracasada de Jose Antonio Marina

2008-09-05T17:21:00.002+02:00

També conegut com a "Teoría y práctica de la estupidez" fa més cara de ser un llibre d'autoajuda que d'un llibre seriós, escrit per un autèntic expert en psicologia entès en la matèria.

Marina no fa res més que analitzar, irònica i intel·ligentment, els tipus d'intel·ligència que hi ha i trencar les falses creences que si tens un alt CI (coeficient intel·lectual) ets un punyeter geni que vol arreglar el món. Per fer-ho utilitza molts símils literaris, Kafka, Pessoa, Wolf, amb el que fa un treball molt ben elaborat i estructurat que fins i tot analitza la inteligència i estupidesa col·lectiva en un llenguatge planer i amè.

Sempre he odiat les pel·lícules on fan sortir el típic geni que per tenir un CI alt és capaç de fer qualsevol cosa i en canvi, jo, que sóc soci de Mensa i per tant tinc un CI apabullant, sóc més com Kafka que tenia un bastó on deia que tots els obstacles el trencaven (en contraposició a un que tenia, blah,blah, blah, llegiu el llibre i ho entendreu millor) ja que a la mínima m'enfonso emocionalment.

M'ha apassionat llegir un llibre que m'ha fet sentir normal ja que em començava a preocupar això que jo no estigues tot el dia inventant trastos com els genis de les pel·lícules.

Cuatro Amigos de David Trueba

2008-08-29T13:29:00.003+02:00

Sopava un dia a casa del meu veí, o ex-veí per ser exactes, quan em va comentar que ell va deixar de llegir aquest llibre ja que no li interesava el tema. A mi em va agafar en el moment just. Era estiu, no feia més que veure vells amics i mirar de tancar a l'armari les pors, incerteses i dubtes fins a l'hivern.

I es que aquesta història no té res més que això. Quatre amics que es troben per marxar junts de vacances i oblidar les seves miserables vides. El problema és que allà on vagis sempre ets el que ets i les teves misèries viatgen amb tu fins que les afrontes. Bé, en realitat no crec que hi hagi ningú que vagi per la vida dient als pagesos "comehenos". Però, llicències d'autor apart (cadascú fa parlar els seus personatges com vol i pot), la trama no deixa d'estar ben feta i segueix una cronologia lògica amb alguns moments d'humor hilarant.

A mi el que més m'han agradat són algunes sentències lapidatories que Trueba posa en boca dels personatges ja que són fantàstiques per utilitzar en qualsevol sopar. Per exemple, només de començar diu un borratxo sobre els amics: "Nunca explico mis penas a mis amigos. Si quieren divertirse que los entretenga su puta madre." No, si jo tampoc ho faig, poc que ens veiem només faltaria que estiguessin només explicant-nos les penes...

I els més mítics són els seus Escritos en Servilletas que han donat pas a la creació de infinitat de blocs que es diuen així (fins i tot un s'ha posat com a pseudònim d'autor Traubert que sembla un anagrama de Trueba) i que és un recull de pensaments amb els que acaba cada capítol. Us deixo amb un dels meus favorits:

El verano es una estación triste en la que nada crece. Quién no prefiere el mes de diciembre pese a la amargura que provoca la felicidad ajena; incluso la establecida crueldad de abril es mil veces más estimulante. La canción del verano es siempre la peor canción del año. El amor de verano es un subgénero del amor, del gran amor que nunca podrá tener lugar en verano. Hablan de lecturas de verano, noches de verano, viajes de verano, bebidas de verano y con ello queda implícito un sutil desprecio. Nuestro amor no está hecho para el verano. Nuestro amor no conoce vacaciones.

El dia dels trífids de John Wyndham

2008-08-22T13:36:00.003+02:00

Hi ha llibres que deixen emprenta per tota la vida. En el meu cas és perquè en aquest cas em recordo de la família de la persona a la que li vaig deixar el llibre i mai més me l'ha retornat (persona que no recordo qui és) i perquè va ser una d'aquelles típiques lectures de l'adolescència que t'encanten i no oblides mai (en realitat he vist posteriorment qualsevol adaptació cinematogràfica sobre el tema).

L'argument és apocalíptic. Un home que es desperta sol en un hospital on tothom ha desaparegut. Ell, al estar sense vista no va veure una pluja de meteorits impresionant que va provocar que tots els que la van visionar quedessin cecs. A partir d'aquí s'enceta el relat sobre la supervivència i la reconstrucció de la humanitat. S'han d'ajudar als altres o mirar per un mateix? Agrupar-se en unitats petites o mirar de reconstruir? O potser crear un nou món seguint una utopia?

Un argument fascinant i molt original per la seva època (va ser escrit als anys 50) que va causar furor ja que per aquella època, si més no, sempre hi havia la por a un nou enfrontament bèl·lic mundial que ho assolés tot (la Guerra Freda). Aquest argument ha estat utilitzat amb variants per crear noves i fascinants creacions literàries sobre un apocal·lipsis mundial: "Mecanoscrit del Segon Origen" de Pedrolo, "El Mur del Fred" de Loiseau... I tot això sense comptar amb les mil i una adaptacions al cinema i les idees del seu argument adaptades a altres produccions. Quantes pel·lícules heu vist que el protagonista s'aixeca en un hospital i es troba tot assolat ???

Veritablement un gran clàssic que per la seva inflluència no es pot oblidar...

Afirma Pereira de Antonio Tabucchi

2008-08-14T14:40:00.004+02:00

Tinc un amic al que li ha agradava dir que quelcom era més delicat que una història de Tabucchi. Això em va empenyer a llegir-me aquest llibre que tenia oblidat, entre tants d'altres, en els pendents a llegir.

Tinc un amic que, com Pereira, és tranquil i sosegat, fins a cert punt apartat del bullici de la vida tot i que ambdós els agrada de tant en tant anar a la platja per sentir el mar. Fidels als seus ideals no dubten en lluitar davant de la injustícia més, un personatge així, no ho fa frontalment, ja que l'escombrarien a la primera garrotada, sinó que ho fa amb senzillesa i humilitat, més o menys com tot el que fa a la vida.

Llegint Tabucchi he entés que es la delicadesa, la pausa, la parsimònia... I és que Pereira no només és un personatge, és tot un personatge que destaca en un món gris com una taca de pintura en una fotografia en blanc i negre.

Tinc un amic, però qualsevol ànima sensible que conegui a Pereira en tindrà un altre.

Les quatre estacions de Stephen King

2008-07-18T14:15:00.002+02:00

Ho confeso. No l'he llegit i no m'he enterat fins ara. Bé en realitat només he llegit la meitat del llibre gràcies a la bona obra de l'editor que el va trossejar per oferir-lo en una edició de butxaca.

I es que fa molt de temps, quan la gent no tenia aire condicionat a casa (total ara el tens i tampoc l'engeges per por a la factura), era esport nacional passejar les tardes que eren extremadament caluroses per qualsevol supermercat o centre comercial durant unes hores per tal d'estar fresc. En aquella ocasió, temps i ubicació, va ser en un Pryca a Lleida. Com sempre jo vaig anar a ullar els llibres i em va atreure una edició de butxaca del mestre King. El més interesant era el fet de no ser una de les seves habituals novel·les de terror sinó eren unes històries curtes.

La primera d'elles, narrava les vivències d'un director de banc que mata a la seva dona i el seu amant i l'engarjolen. Allà ha d'aprendre una nova manera de viure i fa amistat amb un presidiari negre (o el que s'enten com més que una amistat...).

La segona encara que no és de por fa molta por. Ens explica la història d'un jove model·lic que visitant al seu vell veí descobreix que és un antic nazi. A partir d'aquí comença a quedar fascinat per ell i comença a fer-li explicar tots els fets que va viure als camps de concentració fins que el noi tregui la seva part més fosca.

Ara em queda pendent la feina de llegir les dues històries següents si trobo la edició corresponent. I es que malgrat que Stephen King amb el temps s'ha tornat repetitiu i avorrit té un estil i una maestria en les seves primeres obres que ningú li pot negar i el més sorprenent és com et pot fer sorprendre amb fets quotidians.

Fahrenheit 451 de Ray Bradbury

2008-07-11T20:24:00.002+02:00

Era molt jove quan vaig veure una pel·lícula de Truffaut que em va deixar mort de por. En el futur, els bombers es dediquen a anar per les cases cremant tots els llibres que troben.

Allò em va marcar ja que per mi, els llibres eren (i són) els meus amics, objectes que em descobrien nous móns i noves experiències que d'altre manera no podia arribar.

Finalment, molts anys després, he tingut el valor de llegir el llibre que va inspirar al genial cineasta. I he tornat a patir i tremolar ja que he aquell món, que de petit veia com a distant, l'he reconegut com a proper. Un món on t'engarjolen per conduir a 60 km/h, on les televisions estan penjades a la paret i hi ha una munió de canals tots diferents i a la vegada iguals ja que només repeteixen una programació insulsa. On la gent cerca la simplicitat a les coses i tot, inclús les matemàtiques s'intenten reduir a la mínima expressió.

He tremolat pàgina rera pàgina reconeixent alguns trets del món que ens rodeja i no he pogut evitar, al finalitzar la lectura de la història, mirar els llibres que em rodejaven i pensar en quin podria triar per començar a memoritzar per si de cas aquest món nostre segueix aquesta línea futura...

El pavelló d'or de Yukio Mishima

2008-06-27T18:24:00.003+02:00

Un dels principals reptes que té llegir un autor oriental és la barrera idiomatica. I no ho dic perque els llegeixi en versió original sinó perquè els idiomes orientals acostumen a ser simbòlics i això fa crec que ajuda a que la seva línia de pensament sigui tan diferent de la nostra.

En aquesta preciosa novel·la, tot un clàsic de la literatura moderna japonesa, tenim que tot en ella és simbòlic. Podríem dir que és el paradigma del simbolisme. En ella un jove novici, idealitza com a màxim estandard de la bellesa i de la perfecció el pavelló d'or, temple dins del qual treballa i refusa qualsevol altre model de bellesa. Finalment, i com se sap des de el principi, convençut de que mai assolirà la comunió màxima amb el temple decideix cremar-lo.

Una de les coses que més m'ha impressionat d'aquest llibre és la preocupació que té l'autor per tal que el lector sapigue com comença i com acaba el llibre. Per tant, ja no hi ha ansia en arribar al destí final, sabem el que ens espera i podem gaudir pàgina rera pàgina pel fabulós viatge de la vida del novici i intentar entendre perquè s'obsesiona amb un element.

I potser si arribem entendre les virtuts i defectes dels personatges ens arribem a entendre una mica més nosaltres mateixos ja que, i que ningú s'amagui, tothom té la seva fixació en un model de bellesa i potser un dia ens trobarem que allò en el que creiem no es perfecte i ens entrin ganes de cremar el pavelló d'or i llavors entendrem que a pesar de tot el que volem es viure.

Tu Rostro Mañana de Javier Marías

2008-06-20T17:34:00.007+02:00

¿Perquè un escriptor necessita 1.600 pàgines per escriure una novel·la? O bé, té molt d'argument, o bé no sap com acabar-la i va fent o potser cobra per pàgines...

En el cas de Javier Marías, jo crec que ha estat pur exhibicionisme literari. En resum, tot el llibre explica la història de un espanyol separat, políglota i molt culte (Marías???) i al qual l'uneix l'amistat del seu moribund pare (el pare de Marías) amb un culte aristocrata anglès (sir Peter - només li canvia el cognom) que li presenta a un misteriós personatge que el contracta per treballar com analista de perfils per una branca secreta del MI16.

El primer volum s'obre amb un inici espectacular, que en el fons és el que em va enganxar, ja que durant tota la resta del llibre no saps molt bé de que va res ja que es dedica a anar-se per les branques a la primera oportunitat. Tot i que per ser sincer, jo em deixava portar amb un plaer total encara que per alguns pugui semblar un intent d'escriptura esnobista per part de l'autor. Per aquells que no es vulguin atrevir amb l'obra complerta el meu consell i súplica es que cal que llegeixin el primer capítol d'aquesta.

El segon volum també comença força bé. Una introducció contundent. D'aquelles que es recorden només que te les citin però la resta del llista afluixa moltíssim ja que el pobre Marías intenta reconduir la història per no tenir que estar escribint tres o quatre mil pàgines. Per tant, aquí comencem a entreveure una mica de que va la història i al meu entendre el nus argumental de la mateixa és la part més fluixa de la trilogia.

El tercer volum no comença tan bé. Potser atemoreix el tamany inmés de quelcom que pot ser un simple intent de creacionisme sense més sentit que aconseguir bones cites (és que encara ens recordem del primer i badallem del segon) però poc a poc crea una història del no res i la lliga, la entortolliga i ens sedueix amb paranys on et quedes enganxats fins trobar-te que arribes a la última frase: Fí del tercer vòlum i últim.... I llavors penses, "¿I perquè carai no escriu un quart?"

La insostenible lleugeresa del ser de Milan Kundera

2008-06-13T17:33:00.002+02:00

Ahir a la nit una xafogor terrible feia incomode qualsevol intent de ser abraçat. Però l'intent es va produir, i em va venir al cap una escena d'aquest llibre on, si mal no recordo, en Tomas per evitar la aclaparadora abraçada possava en el seu lloc una sabata.

A la novel·la, que recordo en flashos intermitents, ell deixa a la noia ja que és incapaç de resistir la pressió de l'amor. Al mateix temps té una amant que a la seva vegada inicia una relació sentimental amb un home casat i que no empitjora fins que aquest no decideix abandonar-ho tot per estar amb ella.

Si de vegades afrontar la vida pot semblar dificil, aquí veiem tota una sèrie de personatges que no saben com fugir d'estudi quan troben de front allò que tant han buscat, potser perquè la vida és difícil o potser perquè com deia Sèneca tant més ràpid correm cap a la felicitat, tant més ràpid aquesta s'allunya de nosaltres.

Aquests records de pors infinitesimals em varen fer resistir ahir nit la aclaparadora abraçada i pensar en que potser, aquesta gran tràgedia grega portada als nostres dies per l'autor, mereix una regellida encara que sigui per recordar per si efectivament en Tomas possava en el seu lloc una sabata.

El lector de Bernhard Schlink

2008-06-06T17:44:00.006+02:00

Una vegada més ens trobem amb un relat quasi autobiogràfic on l'autor ens relata la iniciació sexual d'un adolescent, en Berg, mitjançant la relació que es genera entre aquest i una dona més gran, la Hanna, a la que llegeix.

Si simplement es quedés aquí, seria un d'altres i potser, com diria en Biel, l'hauria amorrat al piló de "llibres sobre iniciacions adolescents" però a més l'autor, tampoc explicaré tota la història per no esgarriar la lectura a ningú, afegeix tota una trama sobre la participació dels alemanys amb l'extermini jueu i les seves implicacions amb el partit nazi.

Schlink, no és la primera vegada que s'implica en aquests temes ja que en obres anteriors, concretament a la saga del vell detectiu Selb, ja fa servir la figura del ciutadà alemany que es deixa arrossegar per la voràgine de la Segona Guerra Mundial . fins arribar a col·laborar amb actes inimaginables.

Aquest punt de reflexió, que per qualsevol altre podria ser simplement una base de reflexió ética o filosòsica, en aquest país, on s'ha viscut una guerra civil i on encara sonen els retrets a banda i banda, un llibre així pot significar quelcom més ja que dona molt que pensar. I es que ja ho deia Edmond Burke: "Perque el mal trionfi, només es necessita que els homes bons no facin res".

Guerra i Pau de Lev Tolstoi

2008-05-30T17:33:00.004+02:00

Fa molts anys, quan era molt jove i innocent, vaig anar a treballar lluny de casa. Era la meva primera vegada. Era estiu. Les jornades eren llargues i calides i per la nit m’agradava jeure al meu llit i llegir. Compartia habitació amb un parell de companys i dalt d’un moble cadascú va posar unes quantes cintes de música i uns quants llibres que compartíem. D’aquesta manera vaig conèixer noves músiques i nous autors, entre d’ells Lev Tolstoi.

El primer que em va atreure va ser la seva impressionant aparença. Era un llibre gegantí, de volum colossal, amb un lletra menuda que li donava un aspecte bíblic. El meu company l’havia agafat de la llibreria del seu pare amb la intenció de llegir-lo aquell estiu però vaig ser jo qui es va avançar i es va endinsar dins aquelles pàgines.

El relat fascinava des de les seves primeres pàgines on es presentaven tot un munt de personatges, que perfectament dibuixats, ja fan preveure el clima bèl·lic que s'acosta. Un munt de pàgines desprès, Napoleó envairia Rússia i el que semblava un relat de societat es converteix en un relat de guerra esfereïdor que finalitza amb la derrota dels exercits francesos i el retrobament dels que al principi eren amics i que la guerra ha transformat.

Essent possiblement una de les millors novel·les del món, no hi ha període millor per llegir-la que l’estiu on la podem gaudir amb tota tranquil·litat asseguts i en total relax i sense preocupar-nos per les seves grans dimensions.

Diario secreto de Laszlo, Conde Dracula de Roderick Anscombe

2008-05-23T17:16:00.006+02:00

Des de petit estic fascinat per la figura dels vampirs, suposo que com a molt d'altres em fascina aquesta barreja de poder suprem que tenen combinat amb el fet de ser immortals tot i les seves debilitats. Per tant, es normal que llegeixi qualsevol llibre que tracti el tema. N'he trobat de distrets i bons que tracten el tema amb un cert clasicisme ("Salem's Lot" de Stephen King), d'altres que volen ser més innovadors ("Lestat el Vampir" d'Anne Rice) i fins i tot d'altres que no tracten sobre vampirs però aprofiten el tema per introduir altres temes amb certa originalitat tot i que alguns et facin morir d'avorriment ("Lo que sé de los vampiros" de Casavella) tot i que com en aquest cas et pots trobar un llibre ben fresc i original.

Laszlo, no és un vampir ni és el Compte Dracula. En realitat és un jove noble de bona família d'origen balcànic que estudia a París. Allà combina la seva formació i els seus estudis amb interminables nits de dones i alcohol. Poc a poc abandona aquests costums seduït per una bella cortesana a la que una nit, després d'una discusió passional mata amb d'un tall al coll. Mentres ella es desagna ell li vol fer un petó però sense saber perquè es llença sobre el seu coll i beu la seva sang. Al poc temps marxa de París, temerós de que la justícia el relacioni amb el crim. El temps passa i es es converteix en el principal referent de la seva comarca. Mai ha pagat pel crim que va cometre a París però per les nits encara el recorda i l'obsessiona. I un bon dia per calmar la seva obsessió mata un altra dona i torna a beure la seva sang. Aquí comença una espiral d'assassinats on tota la regió veu la mà d'un vampir i s'encomanen al seu senyor Laszlo per tal que el protegeixi d'aquest.

Aquesta novel·la, que va passar sense pena ni glòria, està escrita en forma de diari del mateix compte. Això sí, el Sr. Anscombe, que és un reputat psiquiatra ens ofereix un viatge en primera persona a la ment d'un assassí en sèrie amb una bona dòsi d'humor negre i un bon ritme que fa que l'acció vagi "in crescendo" durant tota la novel·la. Si algun dia la veieu abandonada pels racons d'una biblioteca, les lleixes d'una amic o un mercat de segona ma no dubteu en agafar-la ja que us asseguro que passareu una bona estona

Viatge al centre de la Terra de Jules Verne

2008-05-16T18:07:00.004+02:00

Jules Verne és un d’aquells autors que possiblement ningú llegeix avui en dia. Tothom sap l’argument de les seves històries i de tant en tant ens obsequiem amb una nova adaptació animada que, per molts, és la principal excusa per no tenir que llegir el llibre.

És ben cert que si Jules Verne hagués nascut amb posterioritat, potser 50 o 60 anys més tard, igual no s’hauria menjat una rosca. Darrera d’ell va venir una munió de bons escriptors de ciència ficció. Però també és cert, que perquè molts altres s’atrevissin a escriure ciència ficció tenia que haver un pioner i aquí va estar ell entre d’altres.

I és que amb els seu estil senzill, adornat per nombrosos detalls geogràfics, i en general científics de tota mena, escrivia unes novel·les que captiven al lector, fins i tot avui en dia, ja que la seva lectura, tot i ser una mica naïf , flueixi amb agilitat pàgina rera pàgina.

De vegades sembla impressionar que aquest home fos tan vident, per exemple en aquesta novel·la els protagonistes fan servir uns lots amb electricitat, però si analitzem altres autors de ciència ficció posteriors també eren capaços de treure a les seves novel·les invents que pocs anys després s’han materialitzat, per exemple l’ús d’una xarxa que contenia informació i era accessible arreu del món.

Jules Verne, heroi de la meva joventut, que em portava a llocs increïbles en viatges fantàstics en certa edició dual de còmic i llibre, és un autor que no dubto en rescatar en moments d’estrès i ansietat per tal que em torni a fer viatjar i relaxar amb una de les seves simples però agradables històries.

Middlesex de Jeffrey Eugenides

2008-05-09T17:16:00.003+02:00

Una de les coses que m’agrada del procés de lectura és el fet d’adonar-se del fet de la transmutació. Com a lector, Déu suprem que tot ho observa des de dalt del seu Olimp, pots veure com passa el temps en un instant i el que ara era ja no és, i veure com apareixen noves coses, noves emocions, fins arribar a un final en el que tu, com a deïtat avorrida, decideixes abandonar la contemplació d’aquell punt de la història i dedicar-te a altra cosa.

I vet aquí com l’atzar, potser creació capritxosa d’una altre Déu, em va portar a triar aquest llibre de Eugenides quan el que jo volia era l’altre, el famós. Però es que em va atreure la morbositat de la història, una jove adolescent que descobreix que té passió per altres dones i no per ser lesbiana sinó per ser hermafrodita. I a partir d’aquí en endinsem en un apassionant viatge al passat veient la història de la seva família i com es lliguen diferents històries dintre de la història fins acabar llegint una de molt diferent a la que pensaven.

Potser en poques obres trobareu un procés de mutació tan elaborat com en aquesta. Potser en poques obres us mourà la curiositat a passar pàgina rera pàgina sense parar a pensar d’on ve la història i on va. Però si vols veure com passa el temps en un instant, i veure com apareixen noves coses, noves emocions, aquesta és la vostre novel·la a llegir.

¿Somien els androides xais elèctrics? De Philip K. Dick

2008-05-02T18:32:00.004+02:00

¿Heu tingut mai ganes de cremar un llibre? Jo sí. Precisament aquest el dia que el vaig trobar en una llibreria i algun editor il·luminat l’havia subtitulat “Blade Runner”. I no cal que us digui que, tot i ser ambdues unes obres mestres cadascuna al seu gènere, són molt diferents entre sí.

Aquest petit i meravellós llibre és molt diferent a la majestuosa pel·lícula tot i tenir una argument similar. En un món futur, un caçador de nom Decker té la missió de capturar i destruir la última fornada d’androides, molt similars als humans, que enlloc d’estar-se a les colònies han vingut a la Terra.

A partir d’aquí les diferències són nombroses fins arribar al punt de distingir-se dues obres d’art totalment diferents, bé en realitat tot i que apareixen molts conceptes similars a la pel·lícula, precisament a la novel·la el concepte de Blade Runner no apareix. El més curiós és que fins l’aparició de la pel·lícula, l’autor, avui consagrat, era un frikie de la ciència ficció que mai va tenir cap èxit remarcable. Tot i això, va arribar a escriure una magnífica reflexió sobre l’ètica de la vida i la mort en forma de novel·la de robots.

La muntanya màgica de Thomas Mann

2008-04-25T17:59:00.006+02:00

Tant parlar de malalties, bons autors i bones obres m’ha fet repensar la meva posició respecte a aquest llibre que em desperta sentiments ambivalents.

En aquesta obra, segons els entesos la millor de Mann i de les millors de la literatura, un jove de bona família va a una famós sanatori per fer una visita al seu cosí i aprofitar per passar unes setmanes amb ells. Els dies passen i es converteixen en setmanes, aquestes en mesos i finalment en anys. Fins i tot el jove Carstop, que havia entrat totalment sa, acaba patint tota mena d’enfermetats que el fan estar lligat cada cop més al sanatori.

Des de un principi no només el jove Carstop serà seduït per la Muntanya Màgica sinó que nosaltres mateixos ens veurem atrets per aquest ambient fascinant amb quelcom bucòlic que convida a jeure, perfectament embolicat en una manta, a prendre la fresca amb els altres pacients a la vegada que trobes dins les seves parets un reflex de la realitat política de la Europa de principis del Segle XX representada per diferents membres de l’alta burgesia.

Com a contrapartida només dir que té dues coses que poden no agradar: pot arribar a ser depriment i està molt lligada a la seva època. Pel demés és una novel·la magnífica treballada fins l’últim detall.

La metamorfosi de Frank Kafka

2008-04-18T18:51:00.003+02:00

Amb la ma al cor us dic que la primera vegada que el vaig llegir, ni em va agradar i ni tan sols vaig entendre un borrall.

Temps després, vaig anar a una petita representació i tertúlia basada en ”Informe per una acadèmia“. Tampoc era un tema que m’interesses especialment però m’interessava la meva acompanyant (ja m’enteneu). He de reconèixer que vaig trobar que era una obra francament impressionant i a la conversa següent no va deixar d’aparèixer el tema de la Metamorfosi, una de les obres claus de Kafka.

Samsa, bon treballador i exemplar membre de la seva família, un dia es desperta convertit en un insecte sense possibilitat de comunicar-se verbalment i en un cos on no pot aliè a l’entorn que l’envolta. Llavors el seu status social canvia i passa de ser una magnífica persona a ser una càrrega insuportable.

Aquesta història, simple d’escenaris i de breu plantejament em va sorprendre per la gran quantitat d’interpretacions i reaccions que suscitava a la gent. Veritablement s’havien llegit aquella història tan insulsa? Doncs, al rellegir-la vaig trobar tota una nova gamma de matisos que no havia apreciat i el meu cap cada vegada que pensa en aquesta petita gran obra no deixa de barrinar noves interpretacions.

I es que no es pot menjar el fruit fins que està ben madur!!!

Olvidado Rey Gudú de Ana María Matute

2008-04-11T11:33:00.003+02:00

Per un lector amb ganes de descobrir nous móns sempre és una obligació llegir els grans escriptors. Per un lector que el va fascinar a la seva adolescència Tolkien és una obligació deixar-se seduir per totes aquelles novel•les on es recreen epopeies fantàstiques. Si unim ambdues tendències tenim per obligada la lectura d’aquest llibre.

“En un lloc que ningú recorda, però que se sap que va estar en el cor inhòspit del continent, va haver una vegada un rei, allà per l’any mil, a qui una fada va profetitzar al néixer un futur tan llòbrec com enlluernador: tot el poder seria seu si renunciava a l’amor i al plor; sinó, tot el seu món es perdria en l’oblit” Jo no sé qui va escriure aquesta nota de peu de llibre però si l’afegeixes el títol ja saps com acaba...

Però és motiu per no llegir-ho? Bé, això queda pel gust del consumidor però es perdrà una història d’estil fantàstic, que es diferencia de Tolkien per una menor incidència en les batalles i absència d’essers estranys, on el més destacable és com es treballa el perfil dels personatges fins aconseguir un culebrot ambientat a l’Edat Mitjana.

Potser hi hagi llibres millors, potser l’autora la podia haver treballat més (només ho va fer durant 25 anys), potser podria ser més curta, potser t’agradi o potser acabis oblidant el Rei Gudú. Jo el recordaré sempre.

Postres de Músic de Jesús M. Tibau

2008-04-04T19:01:00.003+02:00

Tenir un bloc o un racó dalt del món pot ser una bona de promocionar l’obra pròpia i per donar-se a conèixer però també per conèixer gent. Ara que el bloc d'en Jesús M. Tibau (com li agrada signar) estar a punt de fer un any, continua escrivint incessantment i mentrestant jo li tinc enveja sana ja que jo gairebé no tinc temps ni per escriure aquest post.

Pero yo he venido aquí a hablar de mi libro. Com va dir cert escriptor en una tertúlia televisiva.

Hi havia una vegada un joc setmanal on s’havia d’enviar el títol d’un relat utilitzant un determinat mot (o mots) i inventar-se un nom d’un possible autor. Com que era una cosa simple vaig respondre ràpidament per entrar en el sorteig d’uns llibres (es que em perden) i em vaig quedar rumiant sobre quina mena de relat encaixaria en amb un títol com el meu. Per aquella època devia tenir temps perquè vaig tenir una pensada i vaig escriure un breu conte basant-me en el títol (bé, tampoc vaig tardar tant...). Li vaig enviar a en Tibau com a complement i com a resposta vaig rebre un conte dels que formen part de Postres de Músic.

Aquell relat, que havia publicat inicialment en blocs per promocionar el llibre, em va encantar i va despertar la meva curiositat. Un cop amb els Postres de Músic a les meves mans he de reconèixer que no em va decebre. Arrenca fantàsticament bé, amb la pèrdua de la virginitat, i acaba tancant, donant un final a tots els contes. Sobre els contes trobareu de tota mena, més curts, més llargs, més bons i més dolents i fins i tot un, Sense temps, que podia haver estat una gran novel·la.

Sé que ara molts llegiu el seu últim i comenteu el seu últim llibre però tal com va dir el mateix Tibau a la Catosfera, part de la funció dels blocs es ressuscitar aquells vells llibres dels que ja fa un temps que no es parla i donar-los nova vida. I per tant i un cop desitjat un feliç aniversari al bloc. Conte contat...

Contes de John Cheever

2008-03-28T17:33:00.003+01:00

Fa uns moments he escrit un post sobre aquest llibre, que encara estic llegint i he pensat, ¿perquè no recomanar un llibre que encara llegeixes?

Cheever és un d'aquells autors que molts recomanen i mai t'atreveixes a llegir ja que totes les seves recopilacions ronden el miler de pàgines. Si goses fer-ho, descobreixes un escriptor de contes diferent. Les seves històries són planeres, amb gent de carn i ossos que sospira, somia, poques vegades guanya i moltes vegades perd.

En dues paraules, Reality bytes.

L’avantatge de fer històries sobre fets mundans és que crees amb facilitat empatia amb el lector. No em puc desempallegar d’un llibre on m’he vist reflexat, en un parell de fragments, en la vida i successos dels protagonistes. I tot perquè tenen desitjos i passen penes i alegries similars a les meves tot i la distància d’espai i de temps i del fet de saber que estic llegint històries inventades.

Podria agafar ara mateix el recull de les que he llegit i dir-vos que almenys llegiu les meves favorites però, al igual que la meva vida és diferent a la vostra, us haureu d’atrevir amb algun de les seves mastodòntiques recopilacions i fer la vostra tria al igual que trieu les vostres passes a la vida.

Contes de la Taverna del Cérvol Blanc d’Arthur C. Clarke

2008-03-20T20:09:00.004+01:00

Quan jo era un adolescent hi havia tres persones que només de sentir el seu nom ja se em feien volar la imaginació i perdre el món de vista. Es tractaven de Asimov, Sagan i Clarke. I no els cito per ordre de preferència sinó per l’ordre en el que van desaparèixer del món físic ja que encara continuen vius gràcies a les seves obres.

Clarke, famós per blah, blah, blah, a més va escriure altres coses. Jo estic enamorat d’aquest petit llibre on crea un particular i increïble microcosmos científic. “S’arriba a ‘El Cérvol Blanc’ de manera inesperada, a través d’un d’aquests carrerons anònims que baixen del carrer Fleet fins Embankment. Seria inútil explicar-los on es troba; molt poques persones, encara que s’ho proposin, han aconseguit arribar. Per les dotze primeres visites és imprecindible l’ajuda d’un guia; després tot consisteix en tancar els ulls i confiar en el propi instint , i potser és té sort. A més, per ser sincer, no volem més clients, si més no, no a la nostra nit.”

I que fan en aquesta famosa nit? Doncs, un dels clients, Harry Purvis concretament, explica històries increïbles sobre invents i troballes científiques que ha trobat a la seva vida. “ Molt pocs clients del ‘Cérvol Blanc’ admetrien que els relats de Harry Purvis són certs, però tots estan d’acord en què alguns són més creïbles que altres.” I és que, “una de les coses que fan que els relats de Harry Purvis siguin tan convincents són l’exactitud dels detalls.”

Això fa que puguem passar una molt bona estona dins d’aquesta taverna tot i que no disposem de gaires coneixements científics i escoltar històries de com algú es dedica a treure profit del fons marítim o històries premonitòries (va ser escrit als anys 50) de com els militars encarreguen que els construeixin uns sistema computacional pel seu propi ús i els acaba sortint pacifista (d’un altra vessant els va passar el mateix amb ARPANET precursora d’INTERNET).

Malgrat que les històries poden semblar passades de moda, l’ambientació i el món té una força encisadora. A més, les històries, encara que les primeres són una mica ensopides, guanyen amb el transcurs dels relats com si l’encís de la taverna s’encomanés al lector. Suposo que per això a mi sempre m’ha estranyat la manca d’una segona part on es continuí recreant aquest fabulós món.

Però igualment, ara, jo, tot i no ser un adolescent, no deixaré de fer volar la imaginació i somiar en altres móns cada vegada que escolti el nom d’Asimov, Sagan i Clarke.

Anna Édes de Dezso Kosztolanyi

2008-03-14T17:23:00.003+01:00

Els narradors de l’est d’Europa tenen en comú una força narrativa que et fan retenir, per temps que hagi passat, imatges dels seus llibres al cap com si les haguessis llegit ahir. Jo sempre que penso en aquest llibre recordo la fugida d’un alt càrrec hongarès, amb la que s’inicia el llibre, en una avioneta que sobrevola la ciutat. Al mateix temps, amb tota la ciutat revoltada per un canvi de règim polític, una noia, de nom Anna, camina indiferent a tot a la recerca d’una llar on servir com a minyona.

L’Anna comença a treballar pel matrimoni Vizy, ell és un alt funcionari del Govern que veu com la seva posició a la vida pot variar amb el canvi polític, la senyora és una bruixa però no deixa de veure que el canvi de minyona l’afavoreix. La vida de la pagesa Anna, enmig de la ciutat, ens ofereix un munt de deliciosos contrastos fins arribar a un sorprenent final.

Aquest autor hongarès, de nom gairebé impronunciable, ens ofereix una escriptura intimista d’una altíssima qualitat. La novel·la, que trobareu en castellà com “Anna la dulce”, és una de les seves millors obres i que, tot i ser un dels autors del seu país més traduïts i universals, possiblement us serà completament desconeguda però a la vegada us proporcionarà una magnífica estona de lectura a més de descobrir-vos el món d’un magnífic escriptor.

El carreró dels miracles de Naguib Mahfuz

2008-03-07T17:54:00.005+01:00

Amb els fets succeits en el dia d' avui, quan arriba la tarda i tinc que escriure el meu post, he estat a punt de no fer-ho ja que no tenia ganes, però finalment he decidit fer com l’autor d’aquest llibre que, tot i les dificultats, narra una història on es denuncia la misèria i la corrupció.

Aquesta història, escrita l’any 1947, és una novel·la coral on els personatges van viuen les seves vides sempre al voltant dels petits escenaris localitzats al carreró de Midaq. El xeic Darwish, un beat que representa la figura estoica i resignada ens fa una mica de nexe en comú a totes les històries que succeeixen al llarg del relat. Cadascun dels personatges no només representa la seva vida, sinó que ben mirat són figures simbòliques d’alguna mena. Per exemple, el tio Kamil pot ser el símbol de l’amistat inamovible. Dolç, inamovible, sempre dormitant i inalterable.

Qualsevol lector pot trobar diferents similituds en el contingut del llibre ja que les històries que explica no són noves. Així a uns el recorda “L'edifici Iaqubian”, d’Alaa Al Aswani, a d’altres, els pot recordar el realisme de Perez- Galdos, a mi personalment em feia pensar en “Historia de una escalera” de Buero Vallejo.

Mahfuz va ser un autor que, entre línies, denunciava les injustícies que hi havia al seu país siguessin del caire que siguessin i vinguessin d’on vinguessin, la qual cosa li va provocar ser ferit en un atemptat com a conseqüència d’una fatua i passar els últims dies de la seva vida tancat a casa seva sota escorta de la policia ja que estava amenaçat de mort. I tot, per ser considerat un heretge ja que deien que havia ofès a Déu quan en realitat intentava ajudar al seu poble denunciant la situació de misèria i corrupció en la que vivien. Però de vegades els homes ens oblidem que la misèria no només pot ser una cosa material sinó que pot estar dins de la gent fins a l’extrem d’arribar a voler matar a un desconegut, per l’esquena, davant de la seva família pel simple fet de que pensa diferent que tu.

Assaig sobre la lucidesa

2008-02-29T16:54:00.005+01:00

En una preciosa tarda d’estiu, al plegar de treballar, vaig passar per la biblioteca on, mig per atzar i per curiositat, vaig acabar sortint amb un petit llibre de Saramago que vaig acabant abandonant només llegir el primer relat ja que el vaig trobar depriment per una tarda tan bonica.

Molt temps després, en una preciosa tarda de tardor, al plegar de treballar, repassava resums sobre novetats literàries quan em vaig fixar en aquest llibre. L’autor, que m’havia semblat bon escriptor però de to depriment i ideal per tardes de pluja, havia escrit un llibre pertanyent amb una trilogia amb una trama que em va fer encuriosir.

En un país, després de les eleccions, es troben que ¾ parts de l’electorat ha anat a votar i ho ha fet blanc. Sota aquesta premissa l’autor analitza les conseqüències del vot en blanc, les reaccions del govern i en menor part les raons de la gent per fer-ho.

Interessant i irònic. Aquest llibre podria haver estat més del que és, tot i ser un bon exemple de la prosa d’aquest escriptor. Potser la seva intenció era fer un llibre on hi haguessin moltes portes obertes per tal que el lector les emplenés amb la seva imaginació ja que, per posar un exemple, la lectura d’aquest llibre m’ha provocat serioses reflexions sobre el sistemes polítics. Potser sí, aquest llibre estigui destinat a fer meditar al lector i escollir cadascú la seva opció i sobretot fer que la gent no es quedi a casa sense votar.

Canvi d'agulles de Lluís Muntada

2008-02-22T17:59:00.004+01:00

Normalment la gent sap quan li agrada una novel·la. Li ha fet pensar, fruir, emocionar-se. De vegades es queden frases i paràgrafs sencers a la memòria. Però ¿què passa amb els reculls de contes o de relats breus? ¿Han d’agradar tots al lector? ¿Han de ser tots alliçonadors? ¿Han de ser tots de qualitat?

Vet aquí que tenim aquell recull d’històries breus on, després de llegir la primera d'elles, et poden arribar ganes d’abandonar el llibre. L’estil és acurat i culte, però pel lector és potser massa barroc i es perd la fluïdesa del relat amb les continues cerques al diccionari però si hom és pacient i arriba al tercer relat troba una obra treballada i engalanada com hi ha poques. On els jocs de paraules i les continues parades per reflexionar sobre el que es diu són part del mateix relat. Tanmateix, l’autor no es limita a repetir aquest estil una i altre vegada sinó que cada relat és una nova obra una mica diferent de l’anterior.

Algunes agraden més, altres menys i, perquè negar-ho, algunes gens, però el conjunt té força i personalitat, a estones ens fa fruir i si d’alguna cosa peca, és de fer pensar molt. Llavors, en conjunt, és una bona obra que pot agradar (o no)...

"Aquell home, des de la seva modesta inconsciència, havia posat al descobert les fissures del concepte repetició. La seva biblioteca particular, abarrotada de milers de llibres amb un títol idèntic, era de fet una biblioteca que contenia una gran diversitat d’obres. D’obres que a pesar de lluir el mateix títol en els seus lloms, L’illa del tresor, i que a pesar de relatar la mateixa història amb les mateixes paraules, eren íntimament diferents perquè havien estat comprades, llegides i viscudes en temps profusament distints."

Fragment de Les Illes de L’Oblit de Lluís Muntada pertanyent a Canvi d’agulles

Les desventures del jove Werther de Goethe

2008-02-14T11:25:00.007+01:00

Avís: La lectura d’aquest llibre pot perjudicar seriosament la salut.

Contraindicacions: La lectura d’aquest llibre pot ser altament perjudicial per persones enamorades i no correspostes.

Aquestes són algunes de les indicacions que em van donar quan vaig voler dir que volia llegir aquest llibre i no van fer res més que estimular la meva curiositat.

Aquest magnífic clàssic ens relata els desafortunats amors d’un jove que s’enamora d’una noia que està compromesa amb un home més gran que ella. Aleshores s’inicia un triangle on la jove i el seu promès (amb el que s’acaba casant) es fan molt amics, on Werther pateix de manera inimaginable veient que no pot aconseguir l’amor d’ella i mentrestant els seus amics no saben com alleugerir-li aquest dolor.

Per un moment podreu pensar que els protagonistes són extremadament insensibles amb els sentiments aliens o que són estúpids però al llarg de la lectura es va obrint l’univers de les seves ànimes i totes les seves actituds queden raonades de tal manera que es crea un estrany corrent d’afinitat entre ells i el lector.

Es potser per això que a la seva època molts joves van optar per seguir les passes del jove Werther quan es veien rebutjats en l’amor. El que és cert és que ben poques vegades veureu tan bé reflectida l’ànima humana en un llibre. Però de veritat, no el llegiu si fa poc que us heu enamorat i heu estat rebutjats...

La niña del faro de Jeanette Winterson

2008-02-08T17:42:00.000+01:00

Cuéntame una historia,Pew.
¿Cuál, pequeña?
Una que vuelva a empezar.
Esa es la historia de una vida.
Pero ¿es la historia de mi vida?
Sólo si la cuentas.

Avui no em dona la gana de traduir el títol d’aquest meravellós llibre perquè seria enganyar-vos. Només el trobareu en la seva versió original en anglès, o bé en la seva traducció al castellà però no hi ha traducció al català. En altres idiomes no sé si hi ha traducció. Però no vull que ningú faci mala sang per les meves paraules, avui el que importa no és l’idioma de la història sinó la història en si.

“La niña del faro” ens explica la història d’una nena que queda orfe i va a viure en un far amb la única persona que s’ha volgut fer càrrec, un home cec que no deixa d’explicar-li històries cada dia.

Màgica, fantàstica, alliçonadora, aquesta novel·la m’ha fascinat pel seu contingut, per descobrir una autora imaginativa, que escriu amb un bon ritme narratiu i que m’ha deixat al cos una sensació de pau i tendresa després de la lectura.

Cuéntame un cuento Pew,
¿Qué clase de cuento, pequeña?
Uno con final feliz.
En el mundo eso no existe.
¿Un final feliz?
No, un final.

La Carretera de Cormac McCarthy

2008-02-01T17:59:00.000+01:00

Quan vaig iniciar aquest bloc em vaig fer la promesa de ser variat i no fer més d’un llibre d’un mateix autor però quan llegeixes una obra com aquesta, que et frapa i t’arriba a l’ànima, no pots deixar de parlar d’ella.

La Carretera és una història magnífica i trista, és la història d’un pare i d’un fill, és una història d’un viatge a la desesperació, és la història d’una recerca d’esperança. Ambientada en un món post-catàstrofe, podia haver estat ambientada en qualsevol entorn bèl·lic o de misèria sense perdre força narrativa.

Les seves descripcions són nues i precàries tal com és el món que envolta als protagonistes de la novel·la. Els diàlegs, breus, tallants, no deixen de reflectir la crueltat i amargor de les situacions i que ràpidament s’encomanen al lector.

Premiada amb un Pulitzer, aquesta novel·la ha acabat d’ubicar al seu autor, un autèntic eremita, al podi de la fama de la literatura mundial. Possiblement ell no volgués mes fama sinó expressar en paraules allò que un pare es capaç d’arribar a fer per un fill.

El carrer de les Camelies de Mercè Rodoreda

2008-01-25T17:36:00.000+01:00

Aquest any és fan diferents actes com a homenatge al naixement de la Mercè Rodoreda. Com és natural, no podia deixar de recomanar una de les obres d'una de les millors escriptores catalanes. Podria haver triar una de les seves obres més famoses però he triat una de les altres ja que de 'a Plaça del Diamant' i 'Mirall Trencat' segur que en parlarà molta gent.

El carrer de les Camelies ens narra la història de Cecilia Ce. La Cecilia va estar abandonada quan era un nadó en una casa al carrer de les Camelies on va ser criada amb tot l'amor del Sr. Jaume. Quan és una adolescent fuig de la casa amb un noi del qual està enamorada i llavors inicia una vida d'home en home.

La Cecilia Ce és una dona típica de l'estil Rodoreda. Forta com un roure i lluitadora contra l'adversitat però sotmesa a la voluntat dels homes perquè és el que marquen els cànons de l'època. És una dona que en moments determinats titllaries de fleuma però que en realitat té una fortales i una empenta que ja voldriem nosaltres.

Bartleby y compañia d’Enrique Vila-Matas

2008-01-18T18:31:00.000+01:00

Fa cosa d’una setmana vaig llegir una noticia al diari que em va encuriosir. Havia mort Pepín Bello, insigne artista sense obra. De seguida em vaig preguntar, ¿qui és aquest home i que ha fet per se tan famós sense fer res?

Cercant informació sobre ell vaig veure que havia estat company dels grans de la Generació del 27 però que mai havia volgut escriure res ,tot i que servia d’inspiració als seus amics. Entre les breus referències a la seva persona vaig trobar la de aquest llibre de Vila-Matas, i al ser petit i la meva curiositat gran, vaig aparcar la meva lectura habitual per satisfer la meva curiositat.

Aquest llibre és un assaig basat en la figura de Bartleby. Aquest és un escrivent que surt en un relat de Herman Melville i que mai dona detalls de la seva vida. Vila-Matas defineix en aquest assaig tota una sèrie d’escriptors que o bé no han volgut escriure mai, o simplement, un bon dia han decidit deixar d’escriure (sobretot després de produir magnífiques obres).

Així ens trobem que ens parla de Juan Rulfo, que va deixar d’escriure perquè es va morir el seu oncle Celerino, que era el que li explicava les històries;J.V. Foix del que diu que segons la seva mirada somiava poemes per la nit tot i que pel dia havia decidit no escriure’ls; Juan Ramón Jimenez que pensava que un cop morta la seva dona no tenia sentit escriure; Wilde “Quan no coneixia el significat de la vida escribia; ara que coneixo el seu significat no tinc res més que escriure” i tants d’altres, molt i poc coneguts, que es troba a faltar una relació on digui la pàgina on apareix cadascú (de vegades els esmenta diverses vegades) per poder consultar-los amb celeritat.

De Pepín Bello, escriptor sense escrits el defineix com algú d’extrema senzillesa que va dir: “He escrit molt però ja no queda res (...)” “No he escrit mai amb ànim de publicar. Ho he fet pels amics, (...)”

En la meva opinió possiblement hauria estat un bon blocaire...

En Jesús Maria Tibau que defensa l’existència del bloc com a gènere literari, té ara una prova més per la seva tesi: l’existència d’una bartleby blocaire.

Normalment la gent abandona els blocs al poc temps de ser creats però lamentablement la Caterina, autora d’un dels meus blocs predilectes, ha decidit deixar d’escriure ja que diu que li manca l’inspiració, tot i que fins ara els seus escrits eren magnífics. S’ha convertit en una bartleby.

Si algun dia vaig a Mallorca i passejant en autobús veig qualsevol noia semblant a ella espero tenir valor suficient per preguntar-li “I tu perquè vas deixar d’escriure?” i no trobar-me en una situació tan ridícula i divertida com la que explica Vila-Matas el dia que va trobar Salinger en un autobús a Nova York.

Les Benignes de Jonathan Littell

2008-01-11T18:00:00.000+01:00

Havia llegit tan bones crítiques d’aquest llibre i es venia tan bé fora del país (aquí s’ha venut però els gustos són més mundans), a més de rebre un prestigiós premi, que em van entrar anes boges de llegir aquesta llarga novel·la escrita per un novell desconegut. Vaig combinar el meu art de persuasió, vigilància i influència per tal ser el primer en aconseguir el llibre a la biblioteca. I malgrat tenir que llegir marcat per un calendari, amb uns malsons terribles provocats per la lectura he de dir que és un llibre que marcarà època.

Les Benignes ens explica la història d’un oficial nazi, el Dr. Aue (doctorat en dret), durant la Segona Guerra Mundial. El nostre protagonista a més d’explicar-nos les seves aventures sexuals (és homosexual i està enamorat de la seva germana) sempre està vinculat d’una manera o altre amb l’extermini jueu.

El llibre està ben estructurat ja que en cada capítol s’aborda una fase de la seva vida que comença al present i que repassa diferents episodis de la guerra on el protagonista es veu involucrat en l’extermini jueu. Tot en conjunt està molt documentat i apareixen personatges famosos per amenitzar la història. A mi el que més m’ha agradat es veure l’evolució del personatge des de una ideologia de base nazi a una bogeria gairebé absoluta. Bona prova d’això és que quan comença l’extermini el Dr. Aue diu: ”Des dels inicis de la història humana, la guerra sempre ha estat percebuda com el més gran dels mals. Però nosaltres havíem inventat una cosa que al costat de la qual la guerra semblava neta i pura, i eren ja molts els que volien escapar per anar-hi, per refugiar-se en les certeses elementals de la guerra i del front.” I en canvi finalitza amb uns episodis delirants i surrealistes propis del caos que l’envolta.

Naturalment, el nostre oficial no està sol i els seus companys estan tan llampats com ell: “’Així doncs, ¿quina és la cosa més atroç que ha vist?’.
– Ell va agitar la mà.
‘L’home és clar!!‘”

“Homenets i donetes, tot és igual. És com trepitjar un escarabat”.

Dins el llibre he trobat dos missatges importants: el primer és que és van jutjar molts caps com a responsables quan molt subordinats també ho eren per obeir determinades ordres. La segona és que l’extermini dels jueus a la Segona Guerra Mundial no és un cas excepcional, abans durant i després altres governs han practicat polítiques d’extermini contra altres pobles.

Un bon llibre, amb fragments molt contundents que conviden a la relectura i la reflexió i amb uns personatges secundaris molt bons: un oficial nazi que aprofita la invasió per fer un estudi de camp sobre les llengües del Caucas, una parella de policies que persegueixen sense parar a Aue... I com no, un gran protagonista, l’irònic Dr. Aue: “només pateixo una malaltia, sexualment transmissible i de desenllaç inevitablement fatal: la vida”.

Els tres Mosqueters d’Alexandre Dumas

2008-01-08T14:23:00.000+01:00

Un no pot evitar obrir un diari qualsevol, llegir les notícies i pensar que aquesta setmana, que pertany a un nou any, no és la continuació que la setmana anterior, que era un altre any. Els preus continuen pujant, les vagues continuen, els trens continuen parant i nosaltres no hem arribat a dia 10 i ja estem tremolant pensant en com arribarem a final de mes. Amb aquest panorama. ¿perquè no puc continuar jo en la mateixa línia?

Per tant, avui penso parlar del rei dels culebrots, d’un dels escriptors més prolífics que hi ha hagut temps enrera (tot i que amb certa ajuda). Vet aquí un autor que fascina a pares i fills, a la meva mare li encantava la figura del Comte de Montecristo i jo he crescut envoltat pels Mosqueters de la Reina.

Els Tres Mosqueters, que en realitat acaben siguent quatre, narra les aventures de D’Artagnan. Aquest és un jove de províncies que va a la capital amb la intenció d’ingressar al cos dels Mosqueters com havia fet el seu pare. El seu aspecte i maneres de “payesot” el fa tenir les primeres baralles amb la guàrdia del Cardenal Richelieu, la qual cosa fa que aconsegueixi l’amistat amb un grup de tres Mosqueters de la Reina. Ingressa en el cos, i a partir d’aquí tot són nous enfrontaments pel bé del país i del honor.

Envoltat per les múltiples versions cinematogràfiques i animades de la història mai havia fet cas al llibre (com la majoria de vosaltres) fins que el vaig tenir que llegir en francès. Tot i les dificultats idiomàtiques (sort que era una versió resumida), vaig trobar la història fascinant, plena de nous matisos, d’una riquesa que es perd a la pantalla. Llavors vaig llegir la versió complerta, traduïda naturalment, que tot i no tenir la musicalitat del llenguatge original, no deixa de tenir un encant fascinant ja que l’autor és un especialista en deixar-te en suspens cada cert nombre de pàgines amb l’excusa de canviar de capítol.

En aquests dies on el que potser vulgueu una lectura relaxada però a la vegada plaent, que us faci oblidar el món on viviu no puc menys que deixar de recomanar-vos la lectura d’aquest clàssic o de qualsevol altre d’aquest gran autor.

Feliç Any Nou !!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 4/01/07.

El Club Dumas de Arturo Pérez-Reverte

2008-01-08T14:20:00.000+01:00

Sempre m’ha costat creure que un detectiu privat és dediqui en cos i ànima a un sol cas. Ho trobo il·lògic. I si surt un altre? Perquè no agafar-lo?

Lucas Corso és un detectiu de llibres que porta dos casos a la vegada, en això és molt realista al meu entendre. A més és un home que viu d’hotel en hotel, viatjant contínuament per feina, el que el fa ser solitari i addicte a la feina (i a la ampolla...), i això el fa ser humà. A més la seva especialitat són els llibres. Serà potser per això que m’agrada tant aquest llibre?

Com he dit, Lucas Corso és un expert bibliòfil especialitzat en localitzar llibres antics, o sigui, un detectiu privat de llibres, en la nostra història s’enfronta a dos casos: el primer està relacionat amb un capítol inèdit dels Tres Mosqueters d’Alexandre Dumas, el segon està relacionat amb un misteriós llibre que diuen que conté la clau per invocar el dimoni.

Amb una acció trepidant, Corso va viatjant per diferents escenaris que el van portant a resoldre peces del seu trencaclosques literari. Res és el que sembla. Pel camí aprendrem tot allò que no coneixíem del sorprenent Alexandre Dumas (només pel coneixement que podem adquirir fàcilment d’aquest autor ja valdria la pena llegir-lo) i a més ens endinsarem en el fosc món del demoníac.

Si us penseu que mirant la pel·lícula de Polansky us podeu saltar la lectura d’aquest magnífic llibre esteu ben equivocats. Altera l’argument, els personatges, i només la figura del detectiu (bravo per Deep) i els decorats d’una llibreria, que per cert els propietaris van insistir en que quedes igual després del rodatge, es salva de la crema ja que és una de les pitjors pel·lícules mai filmades.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 28/12/07.

Els pilars de la Terra de Ken Follet

2008-01-08T14:18:00.000+01:00

Fa una setmana vaig adoptar novament tota una colla de llibres desemparats sota la mirada resignada de la meva dona. No sé la quantitat exacta que devia quedar-me, potser quinze quilos. Dic això, perquè en un braç portava el meu fill i a l’altre una cistella de roba carregada de llibres a vessar i pesava molt més la cistella que el nen.

No hi ha res com examinar la biblioteca d’un home per conèixer la seva ànima, he de reconèixer que desconeixia al meu cunyat (que ara escolta el Barça a HK) ja que a més dels llibres d’informàtica i astronomia, em va sorprendre la quantitat de llibres de filosofia que tenia, clàssics de prestigi i moderns amb reputació. Vaig mirar de fer una selecció i em vaig quedar, entre d’altres, la recomanació de la setmana passada i vaig optar per no quedar-me la recomanació d’aquesta, tot i que li vaig trobar una llar on el llegeixin.

Tinc les meves raons per no quedar-me aquest llibre, la primera és que hi havia algú altre que no l’havia llegit i per tant penso que tenia preferència. Segona raó, s’ha iniciat una campanya mediàtica per anunciar la segona part del llibre, diuen les crítiques que és molt fluixa i que es vendrà bé però que no agradarà. La història bàsica del llibre és la construcció d’una catedral, i al voltant d’aquesta catedral es va explicant la història de la gent que la construeix i els monjos que la financen. Per tant, no és només una història de creixement físic simplement sinó de creixement social i moral d’uns individus i una societat llurs històries s’entortolliguen i es separen al llarg del llibre. Naturalment tot barrejat amb unes trames dignes d’un gran culebrot que et fan llegir pàgina rera pàgina a la cerca del desenllaç.

Com a última raó tinc que simplement és un llibre bo i no un llibre excel·lent, pel qual no conservo fragments al meu record que em vingui de gust rellegir sinó bones sensacions que potser al rellegir amb el temps canviarien ja que jo amb el temps he evolucionat i amb mi les meves preferències literàries.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 21/12/07.

L’antropòleg innocent de Nigel Barley

2008-01-08T14:15:00.000+01:00

El camerunès Etoo torna a ser notícia, fa temps que no parlo de cap llibre de ciència i a més el meu tutor em torna a recordar que pensi en triar un Treball de Fi de Carrera. Després diran que les casualitats no existeixen...

El llibre que va escriure Nigel Barley és fruit de les seves experiències al Camerun quan va viatjar al Camerun ja que era imprescindible que realitzés un treball de camp com a Treball de Fi de Carrera. Va eliminar totes les destinacions exòtiques i va triar Camerun pensant que seria quelcom fàcil i es va trobar que de poc no ho explica.

Molt lluny de ser el típic llibre auster i carregós, ens trobem amb un relat irònic i amb molt d’humor que ens descriu les experiències antropològiques de l’autor. Tot i la broma que es respira a tot el relat, no es pot deixar d’apreciar que el llibre és un complert manual d’antropologia. Això sí, arribes al final sense adonar-te’n ja que sempre llegeixes amb un somriure a la boca.

Malgrat que l’autor centrava la seva investigació en els Dowayo, tribu local camerunesa, jo no puc deixar de mencionar ho curiós que és el Camerun de 1976 que de passada apareix descrit al llibre. Suposo que actualment tot haurà canviat molt allà però no podeu deixar de fer una ullada a la manera de viure d’aquesta gent tan peculiar.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 14/12/07.

El cor de les tenebres de Joseph Conrad

2008-01-08T14:13:00.001+01:00

He tingut dubtes durant molt de temps pel fet de si havia de recomanar aquest llibre però la fredor de la passejada matinal m’ha fet pensar que potser us agradi un viatge endimoniat a la calorosa Àfrica, i a més el meu estat mental, esgotat per llargues nits d’estudi i poc dormir i vida social, comença a desvariejar i a caure en un estat proper al cor de les tenebres.

La història és la més simple que he llegit mai, un jove encisat pel somni de la descoberta de l’Àfrica, s’enrola com a capità d’un vaixell de vapor i la seva missió es endinsar-se dins d’un riu per recollir un dels empleats de la companyia per la que treballa, el Sr. Kurtz.

La història és claustrofòbica i angoixant, desesperadament lenta. El viatge sembla fer-se cada vegada més lent i quan llegeixes no fas res més que mirar quantes pàgines queden per finalitzar. I això no és perquè sigui un mal relat, al contrari, és magnífic i ben treballat en tots els aspectes, és perquè l’autor, sense que tu ho hagis volgut, t’ha enfonsat al cor de les tenebres. Al mig d’una terra salvatge on les regles que coneixes no són vàlides, on el saqueig i la mort és el pa de cada dia, on la teva humanitat s’esvaeix juntament amb la teva cordura.

El relat és una gran crítica al colonialisme però fet d’una manera que tot sembla molt casual. No hem d’oblidar que aquest relat és a més autobiogràfic i amb ell l’autor vol desfogar els seus dimonis interiors i ho fa com ho millor ho sap fer: amb l’escriptura.

S’ha de triar amb cura la traducció (la meva és en castellà d’Alianza Editorial prologada per la traductora Araceli Garcia) ja que, el llenguatge que l’autor utilitza és molt ric per descriure l’atmosfera i els ambients, només cal veure qualsevol persona que estudií anglès la quantitat de vocables que hi ha per definir els tipus de boira i altres fenòmens atmosfèrics. A més s’ha de llegir com si és llegís una poesia o es mirés un quadre, buscant més significats que el que trobis a primer cop d’ull . Per donar-vos un exemple, us he dit que el relat és una crítica al colonialisme però a la vegada si ho llegeixes bé pots veure a Kurtz com la personificació del colonialisme.

Jo m’ho he llegit ja dues vegades i potser algun dia repeteixi però avui no. Només de pensar en la lectura d’aquest llibre em venen calfreds i se’m regira l’estomac però estic irremediablement atrapat per l’encís del cor de les tenebres.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 6/12/07.

L’estrany cas del Doctor Jeckyll i Mister Hyde de Robert Louis Stevenson

2008-01-08T14:07:00.000+01:00

¿No t’has aixecat mai, rentat la cara, i quan et mires al mirall veus un estrany? Veus uns ulls alienats que et miren des d’una fisonomia semblant a la teva però amb una mirada que sembla indicar que estàs posseït, que no ets tu.

Si a això li afegeixes uns fongs al·lucinògens i grans dots per l’escriptura llavors tens com a resultat l’escrit del qual avui parlem. En ell s’explica la, molt coneguda història, d’un famós doctor que a l’Anglaterra victoriana, que descobreix un elixir que li permet transformar-se en l’altre persona que hi ha en ell.

El fet que conegueu la història no ha de ser impediment per la lectura d’aquesta obra, està escrita d’una manera impecable, narrada per diverses veus i el contingut és senzillament contundent. Breu e intensa, la història s’endinsa en la fascinació de l’home per la seva part més fosca. Com deia Nietzsche: “Qui lluita amb monstres ha de mirar de no convertir-se en un monstre. I es que quan mires llargament dins l’abisme, acabes dins d’ell”.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 29/11/07.

L'Ombra del Vent de Carlos Ruiz Zafon

2008-01-08T14:05:00.000+01:00

Aquesta setmana, quan jo ja el feia al cementiri dels Llibres Oblidats, em trobo a casa una bossa on em retornen llibres i revistes i entre elles aquest llibre que ja donava per perdut.

Recordo que el vaig llegir ja fa...ufff... quatre anys. Es el temps que porto casat i estudiant la carrera a distància. Per aquells dies estava agafant nomenada tot i que encara no era el que va arribar a ser.

Per si algú encara no sap de que va, que m'he trobat despistats que encara se l'han de llegir o estan en procés, vigilaré amb les meves paraules.

La història està situada a la Barcelona de la postguerra. quan un pare porta un dia al seu fill a un lloc misteriós que es coneix com el Cementiri dels Llibres Oblidats. Allà pot triar un llibre i tria "L'Ombra del Vent" però aquesta tria tindrà unes conseqüències ja que intentarà esbrinar més sobre l'autor del llibre i això portarà al present fantasmes del passat.

He de reconèixer que el llibre em va enganxar aquell estiu de ja fa...uff...quatre anys. Me'l vaig llegir tot just abans de cassar-me i la meva dona es va passar el viatge de nuvis enganxada a ell. Normal, hi ha fragments molt visuals (ell és guionista) i fragments que recorden un culebrot de vella fornada (com els que li llegia a la meva mare mentres jo aprenia a llegir i ella feia les feines de casa).

Pensava que aquest autor aprofitaria el seu llençament a la fama per llençar més llibres i l'únic que ha fet es reeditar els seus escrits dirigits als públic juvenil.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 23/11/07.

Una novel·la d’escacs de Stefan Zweig

2008-01-08T14:01:00.000+01:00

B de Llibre va néixer amb l’esperit de recomanar llibres als meus amics i de pas fer-me de memòria dels bons llibres que llegeixo. Gràcies a un post del bloc d’Aristòcrata i Obrer he recordat aquest autor.

Suposo que a molts de vosaltres us haurà passat de trobar-vos algun conegut, parlar de llibres amb ell i que us recomani un. A mi em va passar. I a més aquella vegada em va donar un petit llibre d’un autor que encara no sé pronunciar i em va dir – Tranquil , que en una tarda ho tens enllestit.- I quanta raó tenia ja que és un microllibre. És d’aquells que podríem definir de novel·la curta o relat llarg.

La història és apassionant i absorbent. En un transatlàntic que va d’Europa a Amèrica poc després de la 2ª Guerra Mundial hi coincideixen el campió mundial d’escacs i un milionari avorrit que l’engresca a fer una partida, pagant naturalment, per entretenir el viatge. Tot i jugar amb l’ajuda de tothom que hi vol col·laborar, la partida acaba en una clara derrota. Però el viatge és llarg i el milionari proposa un altre partida. Aquesta nova partida també porta caire de derrota però en un moment donat, del mig del passatge apareix un vell que encarrila la partida i posa en serioses dificultats al campió. La qüestió es que ningú coneix qui pot ser aquest prodigi desconegut dels escacs i el perquè del seu anonimat vist el seu talent.

Al llarg de la novel·la descobrirem no només el final de la partida sinó tota la història del home al mig de l’Alemania nazi, una història que ens farà reflexionar sobre la supervivència i l’obsessió.

Tot i les meves reticències inicials ja que no sé pronunciar l’autor i el fet que em tinc vedats els escacs vaig acabar fruint de la novel·la. I ara us dic el que em van dir, - Tranquils, que en una tarda la teniu enllestida.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 15/11/07

Kafka a la platja de Haruki Murakami

2008-01-08T13:55:00.000+01:00

El fet que treballés durant 15 anys en una multinacional japonesa i veiés complertes les sèries de Heidi, Marco, Dr. Slump i Bola de Drac crec que varen ser els motius pels quals mai m’he llegit a cap autor japonès. Estava saturat de Japó tot i que em fascini la seva cultura. Un dia que no sabia que triar a la biblioteca, i recordant que la bibliotecària era una enamorada de Tokyo Blues (primer llibre de Murakami) li vaig demanar aquest, però estava en préstec, ella em va recomanar els posteriors que em deia que li havien agradat més, la qual cosa va fer créixer la meva curiositat, i finalment vaig acabar amb aquest del qual no em podia dir res ja que ella no l’havia llegit.

La nostra història comença explicant la història, en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. La història arrenca a Tokyo, on viuen els dos protagonistes, quan Kafka fa quinze anys i s’escapa de casa. Kafka és un jove intel·ligent, que li agrada fer esport cada dia i cuidar el seu físic i sobretot llegir, és una autèntica rata de biblioteca. Als seus quinze anys llegeix tot el que li cau a les mans i per això no es d’estranyar que la seva escapada s’aturi en una biblioteca privada on roman tot el dia fent allò que més li agrada. Nakara és vell. De petit, va patir un estrany accident que el fa quedar-se “totxo” però ell és feliç ja que té un paga d’invalidesa i a més pot parlar amb els gats, als quals no els importa les seves limitacions.

La nostra història comença explicant la història de manera descriptiva per passar a ser una història psicològica i finalment acaba adquirint un to màgic com a bona història japonesa. I es què tot i que la nostre història comença explicant la història , en dues línees paral·leles o fins i tot oposades, de Kafka Tamura i del vell Nakata. Aquestes línees van agafant un moviment durant tota la narració, al principi imperceptible, fins creuar-se, entortolligar-se, girar i capbussar-se l’una en l’altre sense tocar-se fins arribar a construir un preciós i màgic origami.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 8/11/07.

L’horror de Dunwich de H.P.Lovecraft

2008-01-08T13:52:00.000+01:00

Darrerament estic massa estressat i no dormo bé. M’aixeco de matinada, atio el foc i li afegeixo un tronc per passar la freda nit, miro el gat dormint al sofà, veig el mastí dormint al pati i el gos pataner que dormita cada dia en un racó diferent de la casa. Aquesta, vella i resistent, de pedra i fusta, emet sorolls estranys que em fan pensar en els éssers que segons Lovecraft conviuen amb nosaltres en un univers paral·lel i fan tot el possible per tornar al nostre món.

L’horror de Dunwich és un relat curt, dels molts que té l’autor, que mostra aquest univers de horror que intenta arribar al nostre. La trama és simple, un jove de Dunwich que viu sol està obsessionat amb un llibre escrit per un àrab boig, en sang i sobre pell humana, el Necromicon dels quals una còpia es conserva en una Universitat propera.

Per Lovecraft, del qual aquest any es compleixen 70 anys de la seva mort, el Necromicon és una de les bases dels seus escrits. Llibre mític que va crear de la seva imaginació, descriu tot allò relatiu als deus ancestrals que estan atrapats en un altre dimensió i els rituals necessaris per permetre el seu retorn al nostre món.

Els relats de Lovecraft poden semblar senzilles novel·letes de terror però al seu darrera hi ha un univers fosc i complex que ha fascinat a molts autors i fet embogit legions de fans. I es que Lovecraft, al igual que Tolkien, ha sabut crear un univers paral·lel als seus escrits que té vida pròpia i, malgrat la seva absència, els noms com Cthultu, Necromicon i Yog-Sothoth són encara presents i vigents en el món del fantàstic i qui sap, potser algun dia aparegui realment un exemplar del Necromicon en qualsevol lloc d’aquest món.

Que tingueu feliços somnis....

Publicat originariament el 2/11/07.

Les veus del Pamano de Jaume Cabré

2008-01-08T13:47:00.000+01:00

Vet aquí, que tot i estar molt enfeinat i no disposar de gaire temps per llegir, per fi he pogut finalitzar aquest extens llibre i només puc dir una cosa: s’ha escrit un clàssic i potser ara amb el ressò mediàtic aconseguit a la Fira de Francfurt arribi a ser un gran èxit de vendes. En realitat, no seria el primer cas de llibre que, 3 o 4 anys d’haver estar publicat, de cop i volta es posa de moda i es ven a dojo.

La història del llibre comença amb la visita de la Tina a l’escola de Torena, a punt de ser derruïda, per fer unes fotografies per una exposició. Durant la seva visita per l’abandonada escola troba els diaris d’un antic mestre que van dedicats a la seva filla a la qual mai va conèixer. A partir d’aquí, la Tina comença a investigar la història d’aquest mestre, a furgar en la dolorosa memòria i mentrestant ens va relatant les seves experiències personals del dia a dia.

Aquest llibre té molts punts per agradar. D’entrada personatges com l’Elisenda Vilabrú (dels Vilabrú de Torena i dels Ramis de la Pilar Ramis de Tírvia, mig puta mig millor no parlar-ne per respecte al pobre Anselm) una dolenta que deixa a l’Angela Channing a l’alçada d’un querubí al seu costat i a més (en la franja d’edat que li pertoca) amb més sex-appeal que Cruela Deville. A més de secundaris impagables com les Venturetes i els Serrallac.

Un altre atractiu es troba en el marc principal de la història, situada a la Guerra Civil i tots els anys següents juntament amb tots els assassinats que es van cometre impunement en nom de la justícia, la venjança i la veritat.

Tenim el tema principal que radica en el fet de la memòria històrica, on es veu una història escrita pels vencedors i es lluita per escriure la veritat malgrat que ningú la vol escoltar. I de rerefons les mentides contínues que formen part de la vida quotidiana i l’atracció perpètua entre el bé i el mal, que s’atreuen i es rebutgen com imans. Pols oposats que mai poden estar junts malgrat el seu desig.

I per últim no oblidar-nos de la tècnica narrativa de l’autor que, sense voler abusar d’ella, hi ha episodis en els que ens narra a dues veus simultàniament els fets del present i el passat, o de dos personatges alhora; a més d’altres petites juguesques literàries com la cantinela que repeteix rere el cognom dels Vilabrú de tant en tant.

Com he dit, un llibre amb molts punts per agradar que no entenc com no està a data d’avui dins les llistes dels més venuts.

En resum, ha estat un llibre que m’ha fet oblidar l’estrès de les últimes setmanes ja que quan s’acostava l’hora no podia para de pensar “amb que em sorprendrà ara?”. I es que normalment veig venir els desenllaços dels llibres però aquest m’ha portat per on ell ha volgut. Chapeau!!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 27/10/07.

El moliner udolaire d’Arto Paasilinna

2008-01-08T13:22:00.000+01:00

Vet aquí que avui volia recomanar un molt bon llibre de Vazquez Montalban aprofitant que és l’aniversari de la seva mort però després de visitar els blocs veïns de la Caterina i de la Maria Teresa no em puc estar tampoc de parlar de les males relacions amb els veïns.

Al llibre que avui recomano, i que crec que gairebé tothom ha d’haver llegit, un home solitari arriba a un poble on s’instal·la en un vell molí que reconstrueix amb les seves mans. En Gunnar és un home trist, treballador i què no es fica amb ningú. Tothom al poble el considera boig però té un problema que el diferencia dels demés, de vegades, quan arriba la nit i la tristesa l’envaeix fortament no pot evitar seure al mig de la nit i udola. Això provoca de seguida una forta sensació de rebuig i en Gunnar es tractat com un delinqüent i obligat a fugir al bosc abandonant tota la seva feina del molí malgrat l’oposició d’uns pocs habitants que l’intenten defensar.

Les reaccions que he vist aquesta setmana m’han fet pensar en aquest llibre. Fins ara jo veia en Carod-Rovira com un polític sense solta ni volta, ben bé com en Gunnar, un boig treballador que va a la seva, que cau en gràcia i que de tant en tant, udola. Però es que aquesta setmana se li han llençat els veïns a sobre i ell s’ha defensat lúcidament i mentrestant els demés utilitzaven arguments hipòcrites que han fet que el meu nivell d’aguantar ofenses arribés al seu límit.

I es que tothom té dret a pensar, fer, expressar-se en llibertat defensant la seva pròpia individualitat. O es què si es mirem en un mirall tots som idèntics? Som diferents, plurals, i hem d’aprendre a viure en harmonia, i si un dia jo udolo segur que un altre dia tu cantes a la dutxa i desafines però ens hem d’acceptar, abraçar i recolzar com bons veïns.

Jo per la meva banda, i tot que fa un fred glacial aquesta nit, m’ agafaré una cervesa, em posaré una jaqueta i sortiré al pati en companyia dels meus gossos i udolarem una bona estona.

AUUUUUUUUUUUHHHHHHHHHHHHH!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 18/10/07.

El quadern gris de Josep Pla

2008-01-08T12:52:00.000+01:00

Aquest dissabte passat sortia al diari el País, concretament al seu suplement literari Babelia, un especial sobre la Fira del Llibre de Frankfurt. Aprofitant l’avinentesa, van realitzar una enquesta entre 137 escriptors, editors, i gent vinculada al món de la cultura i les lletres sobre quines serien les quinze obres que destacarien sobre tota la producció literària de tota la història de la literatura catalana.

Per tant em vaig dir, aquesta setmana a B d Llibre, la recomanació serà la del primer llibre de la llista resultant. Em trobo que en primera posició hi ha Poesies d’Ausiàs March i no l’he llegit mai, en segona tenim Tirant Lo Blanc de Joanot Martorell que crec que, juntament amb el Quixot, és el llibre que més gent ha de tenir a casa seva sense haver-se llegit mai. I per fi en trobo un (jo ja em veia buscant altra tema per amagar la meva vagància) quan em trobo un a la tercera posició un vell conegut.

Vet aquí, que allà pels anys 80, era jo un adolescent d’ascendència castellana que estudiava en un Institut on començava a integrar-se el català com a nou model educatiu. Fins llavors, gràcies a un senyor petit i amb mala hòstia, només es parlava en algunes llars i es considerava que “hablar castellano es más fino”. El meu cunyat, d’ascendència de la més vella pagesia catalana, va aprofitar un Sant Jordi per regalar-me un llibre que m’ajudés a la meva immersió lingüística. Durant molts anys vaig ignorar aquell llibre ja que no hi havia aventures, en ell només es relataven les vivències d’un jove empordanès de vint anys.

Anys més tard, quan jo tindria ja l’edat del protagonista, vaig tornar a obrir el llibre i vaig quedar encisat per aquell món de paraules que utilitzava aquell jove. Tot ho descrivia, ho adjectivava amb una naturalitat que no encertava a comprendre. La seva vida era com la meva, plena de dubtes, incerteses, en el fons com la de tothom però la d’ell semblava tenir un atractiu especial degut amb aquelles fortes descripcions que em feien veure que potser jo no em fixava prou en el que hi havia al meu voltant.

La meva primera reacció va ser intentar escriure cada dia una mica i d’allò va quedar un conjunt de joves reflexions que varen quedar pel meu record personal. Allà vaig veure que aquell home tenia un talent increïble per escriure i no era qüestió només de fixar-se en el teu entorn i pràctica. Això potser ho tindrien que aprendre uns quants escriptors que adjectiven sense fre ni mesura, per fer-ho no tot es resumeix en planificar sinó que també s’ha de tenir el talent.

Harold Bloom, en el següent article que sortia al Babelia i on defensa entusiastament a Espriu com el premi Nobel que tenia que haver estat i mai va ser, diu que s’ha de defugir d’aquestes llistes però per mi ha estat una bona manera de poder parlar de la Fira.

Benvinguts a la Frankfurter Buchmesse 2007. La cultura catalana ja és europea malgrat que al Parlament de la CEE no es pugui parlar en català.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 10/10/07.

Meridià de sang de Cormac McCarthy

2008-01-08T12:48:00.000+01:00

El meu veí, que com a mi li agrada molt llegir autors i matèries sempre canviats (estil renaixentista que li dic jo), sempre que troba un llibre que li entusiasma, sigui del gènere que sigui, me’l recomana. Feia ja temps que em recomanava aquest però m’avisava que havia de tenir estómac ja que, tot i estar molt ben escrit, hi havia molta violència explicita. Vist que feia un estiu fantàstic i això mateix ja em va fer abandonar un llibre de Saramago (gran autor) per sinistre i depressiu, vaig preferir dedicar-me a altres lectures més agradables (com per exemples un volum més de la saga Aubrey-Maturin). Però un dia McCarthy va guanyar el Pulitzer (per “La Carretera”llibre que el meu veí també em va recomanar) i tots els crítics es van posar a parlar d’aquest home amb una passió tal que vaig prescindir del preciós dia que feia i em vaig internar en un desert de brutalitat.

El llibre està situat a cavall (mai millor dit) de Mèxic i els territoris fronterers dels E.E.U.U. Un noi conegut com el “xaval” abandona la seva llar i comença un viatge des de la innocència a la descoberta d’un món de violència i maldat fins unir-se al capità Glanton i la seva companyia. Allà coneixerà l’encarnació del mal feta home, el jutge, personatge depravat i fascinant com hi ha pocs i guia espiritual del grup. El grup que inicialment estava contractat per exterminar apatxes inicia una espiral d’assassinats i extermini que els fa ser buscats i temuts arreu on van.

Personalment he de reconèixer que m’ha encantat la lectura del llibre. Per començar es un western i m’ha fet recordar la meva infància quan anava de càmping amb la meva germana gran i llegia les seves novel·les de l’oest. Però aquelles eren moralistes i en canvi aquesta és totalment amoral. Si fos una pel·lícula seria una barreja entre una de Sam Peckinpah i una de Tarantino ja que té el toc amarg i violent del primer, i a més tocs d’humor negre que caracteritzen al segon (fragment de la novel·la “Varem fuetejar un parell d’ells i els dos es van morir d’això però al dia següent un altre grup va robar uns quants muls i Bill els va fer penjar allà mateix. Del qual es van morir també”). A més hi ha uns personatges fascinants, el “xaval” , ¿queda res de bo en ell o s’ha pervertit totalment?; el capità Glanton , sempre a remolc del jutge però sempre amb la última paraula, ¿qui domina a qui?; els components de la companyia, sanguinaris, sense pietat però tots amb una història; i el jutge, albí, gegantí, que tot ho sap i ningú el coneix del tot, atractiu com ho pot ser el mal...

Gaudiu-ne, si l’estomac us ho permet, amb la pèrdua de la innocència d’un pobre noi i amb el maligne i manipulador jutge. I recordeu, en aquest llibre l’únic que aprendreu es tot el que no heu de fer mai a la vida...

Publicat originariament a book.bloc.cat el 21/09/07.

El manuscrit de Virgili de Miquel Pairolí

2008-01-08T12:45:00.000+01:00

Avui és divendres, és de nit, i plou. Això em recorda una nit semblant ara ja fa un any. Em sembla sentir el so del telèfon però és només el meu desig. En realitat, escolto la campana que hi ha penjada al pati sacsejada pel fort vent de la tempesta. Els gossos neguitosos passegen per la casa, com ara fa un any. Llavors esperava la trucada del mecànic al qual li havia deixat el cotxe a mitja tarda per fer-li un senzill canvi d’oli i una posada al punt. L’hora de tancar s’acostava i jo, contagiat pel neguit dels gossos vaig trucar. Una roda tenia un clau punxat i no havia acabat la feina, demà al matí el tindria, total on volia anar en una nit de tempesta. Al penjar quedo ple de desesperació i ràbia, no tinc vehicle per desplaçar-me, estic sol, plou, lluny de tothom i aquesta nit hi ha una tertúlia amb en Miquel Pairolí per xerrar sobre aquest llibre.

En Reinald Virgili, escriptor que havia aconseguit un gran èxit i renom amb la seva única obra publicada, també passava grans moments de neguit, a S’Alambor quan la multimilionària Berta Canonici li proposa escriure en exclusiva per ella per a canvi d’uns honoraris fastuosos i signant un contracte secret i blindat. Seguidament, quan ha de complir els terminis de les entregues. També quan ha de romandre a l’espera del termini d’entrega tenint cura que ningú llegeixi la seva obra i que aquesta no es perdi. I naturalment quan únicament té una oportunitat de que algú li comenti la seva obra i de xerrar sobre aquesta. Potser per això es neguiteja en un matrimoni amb un dona a la que no estima perquè la dona que l’estima ja el posseeix.

Clinc, clonc, encara plou.

Pobre Reinald, vivint amb tant de neguit no es pot aconseguir mai el delit.

Clinc, clonc, més vent i un tro.

Ara fa un any, quan el vaig llegir, vaig pensar immediatament en les discogràfiques i en els contractes amb els que controlen la vida i obra dels músics, vaig pensar en Goethe, Faust i els seus contractes infernals, vaig pensar en Auster, en Mann i en les pel·lícules que ningú veia.

Ara fa un any, em vaig perdre l’oportunitat de xerrar sobre un llibre que dona per xerrar, molt ben escrit, emotiu, i amb un rerefons que dona per moltes preguntes: ¿un artista ha de crear pel públic o pel millor postor? ¿crearia jo perquè ningú ho veiés? ¿perquè l’escriptor afegeix l’apèndix “el llimoner”?

Avui és divendres, és de nit i ja no plou....

Publicat a book.bloc.cat el 5/10/07.

El Falcó Maltès de Dashiell Hammett

2008-01-08T12:40:00.000+01:00

Fa un temps, comentava un llibre eròtic amb en Biel al seu bloc Tinta Xinesa i va tenir la idea de dedicar una mica d’espai al seu bloc per alguna obra mestra de la novel·la negra i de la novel·la eròtica. Gèneres, sempre segons la meva opinió, on abunda més llibre escombraria que bons llibres. Jo mateix no fa gaire vaig llençar a la paperera (no ho faig mai!!) un llibre de novel·la negra, dels tants llibres que adopto quan la gent fa mudances, d’un autor català que havia publicat vuit i fins i tot havia estat premiat. En va fer pensar en les frases del personatge d’Auster a Leviatan que comenta que es volia dedicar a escriure veient tota la porqueria que hi havia publicada (es que qualsevol no s’ho planteja!!).

En resum, avui,ja que en Biel no comença ho faig jo, homenatge a la novel·la negra amb un dels seus grans títols i un dels meus favorits. Jo m’havia vist la pel·lícula, com potser molts de vosaltres, fins que un dia va caure a les meves mans el llibre i com que jo ja sé (veure post anterior) que no tenen res que veure adaptacions i llibres, no vaig dubtar en llegir-ho. La meva sorpresa va ser majúscula al trobar-me no només una gran novel·la negra sinó una gran novel·la en general.

I això que la història no té un gran què, Sam Spade, detectiu privat, coneix una atractiva però misteriosa dona que li proposa un cas. Al poc mor el seu soci i la cosa s’embolica amb l’aparició de tres personatges singulars que juntament amb la dona persegueixen la figura d’un falcó antic i molt valuós que podria estar maleït però que tothom vol.

La història, escrita a principi dels anys 30, va crear un precedent mil vegades imitat quan s'escriu novel·la negra. La figura del detectiu que acaba sol, enamorat de la dona equivocada, la secretaria enamorada del detectiu en secret, la femme fatale que et pot arruïnar la vida però que t’atrau com la llum a la papallona, i uns dolents que amb la manera de ser que tenen arriben a caure mig simpàtics.

No us la perdeu, no és una novel·la amb tots els tòpics, és la novel·la que va crear tots els tòpics...o gairebé tots.

Publicat a book.bloc.cat el 28/09/07.

El curiós incident del gos a mitjanit de Mark Haddon

2008-01-08T12:35:00.000+01:00

En el llibre anterior parlaven de gossos i aquesta setmana tothom pensa en nens degut a la tornada a l’escola i llavors se m'ha acudit, ¿és possible trobar-los tots reunits en un sol llibre? Doncs, sí. Hi ha el llibre que avui recomano, que tot hi passar-se molt temps a les llistes de supervendes, a mi ja me l’havien recomanat quan no el potenciava el marketing.

Mark Haddon, que tenia una extensa carrera com a escriptor infantil i tot just ara arrasa amb el seu segon llibre per adults (i que tinc en llista per llegir), ens ofereix en la seva primera obra per adults una història original i tendre sobre un noi autista que es dedica a investigar la mort del gos de la seva veïna.

La història és curiosa ja que està explicada des de la perspectiva del noi autista que investiga la mort del gos perquè li agraden els gossos. Segons les seves pròpies paraules: “M’agraden els gossos. Sempre saps què pensa un gos. Té quatre estats d’ànim: content, trist, emprenyat i concentrat. A més a més, els gossos són fidels i no diuen mentides perquè no parlen”.

El llibre està ple de petits corol·laris del noi i de curiositats en les que mai s’hauria pensat pel simple fet que són tan evidents que mai ens parem a reflexionar sobre elles (això sí que és per reflexionar). A més la història és bonica amb un final que em va deixar ben sorprès.

Bé, suposo que després d’aquest llibre algú començarà a pensar que les històries originals, tendres i dolces són la base dels llibres d’aquest bloc...Agafeu-vos, el proper llibre que recomani serà d’un autor que ara es posa de moda i és tot sang i fetge.

Publicat originariament el 14/09/07.

Timbuktú de Paul Auster

2008-01-08T12:17:00.000+01:00

Ara que ha tornat la programació normal de ràdio, escoltant una tertúlia radiofònica a la sortida de la feina, m’ha vingut a la memòria un comentari que van fer la temporada anterior sobre que el gran mal de la literatura en català era Edicions 62 ja que si no es trobaven més llibres en català era perquè aquesta editorial no els reeditava i tot restava en el seu fons de catàleg.

Jo vaig pensar al seu dia que era una exageració fins que vaig intentar trobar un exemplar d’aquest llibre per regalar en català i em vaig trobar que totes les edicions eren propietat d’ Edicions 62 i estaven descatalogades. Finalment, i després de cercar molts números de ISBN de les diferents tirades, vaig aconseguir un exemplar de butxaca fent recerques per diferents botigues per Internet. El més curiós es que aquest llibre, des de la seva primera edició l’any 99, s’ha anat reeditat progressivament i es ven en castellà ja que, segons en van confirmar diferents llibreters, encara la gent els hi demana en català però davant la impossibilitat d’aconseguir-lo acabant comprant una de les diferents reedicions que hi ha en castellà.

Una vegada feta la revindicació podem tornar al llibre ja que encara no us he fet un esbós de l’argument. Timbuktú, títol estúpid al meu entendre, és en realitat la història d’un gos, Mr. Bones, que viu feliç amb un sense sostre fins que aquest mor i s’ha de buscar la vida. Llavors, Auster ens narra totes les peripècies de Mr. Bones, sempre des del punt de vista d’un gos per tal de trobar una llar i un propietari tan amorós com el que tenia.

Original, tendre, alegre, trist, crític... Es poden dir moltes coses d’aquest llibre, és un d’aquells llibres petits però amb moltes grans coses. Personalment em va encantar la història narrada des de la primera persona d’un gos, arriba a ser creïble, però es que Auster té aquest toc de màgia que fa creïble l’increible. Després hi ha tot un rerefons de denúncia sobre la nostre societat de com tractem als nostres animals.

Qui va ser molt afortunat de que jo llegís aquest llibre va ser en Bruc, un gos abandonat que vaig recollir molt temps després d’haver llegit Timbuktú (per circumstàncies que ara no venen al cas); jo ja tinc gossos i sempre m’he vanagloriat de tractar-los bé però quan en Bruc em mira no puc deixar de veure en Mr. Bones i tracto de donar-li la millor llar possible per tal que sempre sigui feliç.

Publicat a book.bloc.cat el 6/09/07.

La tregua de Mario Benedetti

2008-01-08T12:07:00.000+01:00

Passejant pels racons d’una silenciosa i buida biblioteca en dues ocasions, i en biblioteques diferents, he agafat aquest llibre i l’he llegit. I sempre ha estat com si el llegís per primera vegada i es que no se si es que té quelcom màgic que fa que quan el llegeixis et prenguis una treva de tot.

És el relat d’un home que es queda vidu i que es distancia dels seus fills, com si tot el lligam que l’unia amb ells fos la seva dona. Porta una vida rutinària i avorrida fins que s’enamora d’una dona jove amb la que es va a viure.

Llegint aquest llibre, reflexiono molt sobre la meva vida i ho efímer que pot ser aquesta, les coses que les envolten, les persones que estimes...I la rutina tan necessària per mantenir una certa estabilitat i a la vegada t’esclavitza.

Potser es que perquè em fa pensar, que cada cert temps, quan passejo pels racons d’una silenciosa i buida biblioteca, en prenc un temps i agafo aquest llibre, petit però escrit amb una gran prosa per tal d’agafar-me una treva de la meva feliç però potser massa rutinària vida i fruir d’una gran lectura.

Publicat a book.bloc.cat el 31/08/07.

Brontosaurus i la natja del ministre de Stephen Jay Gould

2008-01-08T12:01:00.001+01:00

Aprofitant que properament tothom tornarà de vacances i retornarà als vells costums d’engegar la televisió per només veure els documentals de la 2, o el 33, o bé els benestants que tenen el canal digital o satèl·lit només per veure els documentals del canal de National Geographic (o això diuen tots quan els preguntes que miren a la televisió); doncs per tots ells, i per tots els que no mireu la televisió us vull recomanar un paleontòleg, segons el titulen, però m’agradaria més presentar-ho com a científic i divulgador.

El llibre que avui ens ocupa no és, ni molt menys, el més destacat del que hagi escrit, però trobo que és un bon exemple de que ni molt menys la ciència és avorrida, ni que explicar-la ha de ser-ho. En aquest llibre, hi ha 35 assajos de l’autor sobre temes diversos relacionats amb els camps que domina l’autor i enfocats amb un enginy que fa que no siguin carregosos. El fet que siguin diversos també fa que els puguis llegir, i rellegir, sense cap ordre establert.

Alguns exemples, sobre l’evolució ens ofereix una història per la qual ens relaciona el fet que un ministre anglès es bati en dol amb Darwin; en un altre explica la història de la disposició dels teclats dels ordinadors (només li manca justificar l’estupidesa humana); en un altre comença a parlar sobre la moda dels dinosaures per acabar fent una ferotge crítica al sistema d’educació que dona molt que pensar; la relació entre el camuflatge dels animals i el camuflatge militar que es va començar a aplicar a la 2ª Guerra Mundial i molts més.

Veritablement aquest autor era un d’aquells científics dels que els agradava divulgar i fer que la gent ampliés coneixements. A més hauria estat un bon màgic i aquest llibre seria un bon exemple ja que sempre anuncia el seu truc amb el títol i després comença a fer raonaments científics en llenguatge planer i veus com allò que era una cosa es converteix en el que ell havia anunciat. Tot un autèntic entreteniment alhora que instructiu.

Publicat a bool.bloc.cat el 23/08/07.

Alícia en el País de Les Meravelles de Lewis Carroll

2008-01-08T11:13:00.000+01:00

Estava jo jugant aquella tarda amb un videojoc basat en aquest llibre quan en vaig quedar sense poder avançar davant un problema basat en un fragment del mateix llibre,

[Sí, sóc dels pocs adults majors de trenta anys que no s’avergonyeix de reconèixer que juga amb videojocs ja que, utilitzats en la seva justa mesura, són fantàstics per estimular la creativitat, l’agilitat visual i desfogar la tensió del dia a dia.]

La millor manera de solucionar el problema era consultar la font original ja que del mateix jo coneixia el que sap tothom, que està escrit per un mossèn aficionat a la fotografia i que es la història d’una nena que seguint un conill es veu transportada al món de les meravelles i allà es troba diversos personatges que semblen extrets del cap d’un boig.

Vaig anar a la biblioteca i vaig aconseguir un volum del llibre. Vaig seure tranquil·lament i vaig començar a llegir fragments en ziga-zaga, cercant el fragment que em donés la solució al meu problema. Abans que m’hagués adonat jo mateix era al País de Les Meravelles i no sé si hauria tornat si no fos perquè la suau, tot i que enèrgica, mà d’un dels bibliotecaris em va sacsejar per avisar-me que tancaven.

Al dia següent no vaig tornar però les meves passes em varen dirigir cap a una llibreria que coneixia i allà vaig trobar un exemplar del llibre que incloïa una segona part on Alícia feia a més el viatge a través del mirall. Vaig anar a casa, em vaig instal·lar i vaig iniciar juntament amb Alícia un viatge pel País de Les Meravelles.

Tot el llibre sembla una gran broma, però tan ben construïda, tan ben tramada, que coneixent l’afició a la lògica i a la criptologia de l’autor no puc deixar de pensar si en realitat va transcriure el conte que explicava a tres noies durant un viatge en barca o si en realitat ens deia quelcom més.

No sé si algun dia algú trobarà la resposta a l’enigma del País de Les Meravelles, però el que sé, es que cada dia quan em veig reflexat en un mirall no només em veig a mi mateix sinó que veig més enllà, veig on vaig estar, veig wonderland...

Publicat a book.bloc.cat el 15/08/07.

L'americà tranquil de Graham Greene

2008-01-07T14:43:00.000+01:00

Fa uns dies xerrava amb un amic sobre si els llibres que recomano són versionats al cinema o no. La veritat és que avui vull recomanar un llibre que no hauria llegit mai, ja que mai m'havia atret l'autor, sinó fos per la magnífica pel·lícula interpretada a duet per Michael Caine i Brendan Fraiser.

Pels que no hagin vist la pel·lícula, us diré que la trama central està basada en la Indoxina dels anys 50, on tenim un veterà periodista anglès que hi viu amb la seva jove amant vietnamita ja que el divorci de la seva dona està mal vist. Ell hi viu tranquil i feliç, mig inventant-se les seves cròniques fins que arriba un jove americà que sembla tranquil i innocent però que trasbalsa la seva vida.

Aquest magnífic llibre, perfectament ambientat (només de llegir-lo ja sues), planteja tota una sèrie de complexes reflexions sobre quina és la funció d'un periodista en una zona de conflicte, el paper de les grans potències en conflictes aliens, les relacions personals a trio i les aparences amb la societat. Tot un compendi de coses per ser tan breu!!!

Tornant a la reflexió sobre si és una obra adaptada, voldria comentar que aquesta obra té dues versions cinematogràfiques, la més antiga agafa la trama original però desvirtua el paper antiamericà de la mateixa a més de obviar molts fets per no afectar la moral de l'època, la segona és més fidel al text però tot i així, com a qualsevol pel·lícula, no deixa de ser un simple resum del mateix.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 7/08/08.

L'habitació grisa de Mònica Batet

2008-01-07T14:37:00.000+01:00

M'agradaria recomanara un llibre que m'han recomanat, és un llibre que no trobareu a les llistes dels llibres més venuts, ni possiblement als aparadors de les llibreries i potser tampoc en parlin els grans crítics però hi ha una munió de lectors que en parla i el recomana incessament.

És la història d'una família que viu tancada, uns en una habitació grisa, d'altres en una llibreria nomenada "Les Flors del Mal". És una història que va i vé en el temps però que avança en ell ràpidament malgrat que alguns la vulguin aturar. És un història d'amors i desamors, de riures i plors. És una història de persones on queda reflectit que no hi ha bons ni dolents sinó que tot és gris.

Hi ha gent que m'ha comparat l'autora amb Mercè Rodoreda però al igual que ella no jutja els seus personatges jo no la jutjaré, simplement us donaré la meva opinió; he gaudit molt amb aquesta novel·la intimista que vaig començar a llegir molt ràpidament ja que es de fàcil lectura però que a mesura que avançava la llegia més lentament com si jo també volgués aturar el temps i fer que no acabés mai.

Aquest ha estat un gran inici per aquesta escriptora de la qual espero que el futur ens faci gaudir amb d'altres llibres tan emocionants. Per cert, algú que està encisat per la novel·la li va crear un bloc.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 5/08/07.

El nom de la Rosa d'Umberto Eco

2008-01-07T14:22:00.000+01:00

Vaig arribar a aquest llibre fascinat per la pel·lícula que l'adaptava, protagonitzada per un magnífic Sean Connery, on es narren les aventures d'un monjo que recorda en Sherlock Holmes i un jove novici que recorda el Doctor Watson. La història transcorre dins d'un convent, la tranquil·litat del qual es veu trasbalsada per una misteriosa mort que és la que inicia la trama.

Anys més tard, Umberto Eco va escriure "Sis passejades pels boscos narratius" on defineix la narració com un bosc ple de camins on el lector es passeja i busca la continuació de la història o la següent paraula de la frase. En el llibre que avui recomano, aconsegueix un bosc nítid i a la vegada enrevessat, lluny d'altres llibres seus on ens fa una demostració tal de la seva erudició amb el que resulta un bosc fosc, espès i atapeït que provoca que el lector vagi perdut cercant on es troba i el significat de tot el que troba i es perd el plaer del pur passeig per gaudir.

D'alta banda, la moralitat de la història, que tot i que molta gent conegui per haver vist la pel·lícula i que no penso comentar aquí per no xafar la guitarra a cap despistat, és un dels altres punts forts de la novel·la. Tot això, combinat amb una ambientació fantasmagòrica i misteriosa on tothom sembla que amagui coses, combinat amb el bon saber, narrativa i erudició del Sr. Eco fa que sigui una agradable passeig pel bosc de la narrativa.

Publicat originariament el 26/07/07.

La fiesta del Chivo de Mario Vargas Llosa

2008-01-07T14:18:00.000+01:00

Quan una funcionaria de les Nacions Unides retorna al seu país natal els records de la seva infància tornen amb ella. A través d'aquesta dona ens explica amb la mirada d'una nena, que tràgicament es va tornar dona, els últims anys de la dictadura de Trujillo del govern del qual el seu pare era un important membre.

Vargas Llosa ens ofereix en aquest llibre una història trepidant i vibrant i a la vegada suau i intimista. Tot fet amb un ritme perfecte, una prosa àgil, fàcil de llegir. La seva història ens mostra que tothom té un infant dintre i que tot infant té un embrió d'adult que l'ajuda a subsistir dins un entorn que es torna hostil.

Publicat originariament el 19/07/07.

L'Odissea d'Homer

2008-01-07T14:14:00.000+01:00

Avui en dia, quan la novel·la històrica està tan de moda, i fins i tot costa trobar altra cosa al les llibreries, m'agradaria suggerir-vos la lectura d'un dels clàssics d'aquesta modalitat.

L'Odissea s'inicia amb el final de la guerra de Troia, i no és res més que el conegut relat del llarg viatge de Ulisses (Odisseu pels grecs) cap a Ítaca. Durant aquest viatge, i com a bona novel·la històrica, s'alternen fets i descripcions reals amb d'altres de totalment inventats.

Recordo que el Sant Jordi que em van regalar el llibre primer vaig renegar per dintre ja que la història la coneixia per sobre i no em seduïa. Segon, el llibre està escrit amb una mena de versos, no hem d'oblidar que hi ha un debat de si realment Homer va existir ja que també és un pseudònim dels recitadors d'èpica oral i a més aquesta èpica és recitava en versos.

Una vegada iniciada la lectura (un regal no s'ha de menysprear), aquesta em va apassionar fins al punt de ser un dels llibres que més ràpid he acabat. La descripció de la cultura grega que en ell hi ha i la manera d'explicar les seves odissees en vers la fan poc carregosa i converteixen aquest llibre en un clàssic de la novel·la històrica ben escrita i de qualitat. Per cert, per aquells als que els sedueixi el llibre però els carregui llegir-ho en vers, només dir-vos que hi ha edicions on la traducció és en prosa.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 14/07/07.

2666 de Roberto Bolaño

2008-01-07T14:11:00.000+01:00

Potser us fa por llegir un llibre de més de 1.000 pàgines però en realitat aquest geni que era Bolaño va decidir, preveïent la seva mort, que es publiqués així la seva última obra. Aquesta inicialment havia de ser publicada en quatre llibres, però al suposar que la publicació podria ser pòstuma, va canviar de format per tal de cercar el major benefici pels hereus, que dit de pas eren els seus fills.

Tota la trama gira entorn a la figura d'un misteriós escriptor alemany que és Benno von Archimboldi i una sèrie d'assassinats de dones que es produeixen a Juarez. La primera part, i en la meva opinió la més exquisida, tracta de la relació de quatre crítics que tenen en comú la seva fascinació per l'escriptor, la segona tracta d'un boxejador en decadència que ha d'anar a lluitar a Juarez, la tercera és el relat de la investigació dels assassinats i per últim, la història d'Archimboldi.

Bolaño es deixa anar en aquest llibre com mai, demostrant que tot i la seva prematura mort, tot i ser anunciada ja que feia temps que arrossegava la seva malaltia, mereix tenir un racó entre els grans de la literatura. A qui li faci por llegir-ho complert li recomano que llegeixi, encara que sigui, el llibre dels crítics i que després ho deixi, si pot, és clar.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 13/07/07.

Dracula de Bram Stoker

2008-01-07T14:02:00.000+01:00

La història és per tots coneguda i, fins i tot, Francis Ford Coppola va fer una adaptació força fidel de la novel·la a la seva pel·lícula. El llibre, al meu entendre, és molt entretingut i força original a l'hora de narrar ja que no explica la història de manera convencional sinó que utilitza tot un recull de cartes, entrades de diaris i algun telegrama, dels personatges que apareixen a la història per tal d'anar-la desenvolupant.

Per molts crítics no és un bon llibre però la veritat és que crec que és que, amb permís de la Bíblia, és el llibre que més vegades s'ha adaptat o el seu personatge principal s'ha utilitzat al cinema, i llegir la història té un encant especial.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 12/07/07.

Cims Borrascosos d'Emily Bronte

2008-01-07T13:56:00.000+01:00

No he estat mai amant dels llibres plens de sentiments amorosos, però he de reconèixer que hi ha uns quants que m'han tocat la fibra i aquest ha estat un d'ells, precisament perquè no és un llibre ensucrat sinó que és un llibre realista que a través dels seus personatges no vol definir bons ni dolents ja que simplement descriu una història, amb una magnífica descripció visual del entorn, i tota una varietat de personatges que hi figuren.

Per molts la història ja és coneguda. Heatcliff, de petit és acollit per una família i s'enamora de la filla d'aquesta. Més tard, hereta una fortuna i ell és el senyor de la casa però mai pot posseir allò que més anhela i això canvia el seu caràcter, abans afable i amorós.

La primera vegada que vaig tenir contacte amb la història va ser amb la pel·lícula protagonitzada per David Niven i Laurence Olivier del any 1939 on la seva magnífica fotografia, que reflectia els fantasmagòrics escenaris de la història, va guanyar un Oscar. A més del llibre us la recomano també, és magnífica.

Sincerament , aquest és un llibre que mereix ser llegit amb tota la tranquil·litat del món per poder gaudir de la intensitat d'una història real com la vida mateixa. Veritablement, és una llàstima que l'autora morís tan jove i no publiqués cap novel·la més tot i que sé que té quelcom d'obra poètica. Com anècdocta, dir que Emily és la germana de Charlotte, autora de "Jane Eyre". En aquella família, enlloc de juguets havíen de tenir paper i ploma ;)

Publicat originariament a book.bloc.cat el 11/07/07.

El llibre de les il·lusions de Paul Auster

2008-01-07T13:41:00.000+01:00

Quan Zimmer perd la seva dona i els seus fills es submergeix en una depressió de la que només surt quan un dia riu veient una vella pel·lícula de cinema mut. Llavors, la seva única obsessió es escriure un llibre sobre la vida de Mann, l'actor que l'ha fet riure en aquell moment de tristesa absoluta. En principi, Mann havia mort jove i només havia fet unes quantes pel·lícules i per tant, Zimmer no pot donar crèdit quan una jove li diu que té pel·lícules inèdites d'ell...

Auster és un autor que domina les paraules i en aquesta novel·la es supera. Quan la vaig llegir, la família no era un dels meus valors principals i em considerava força impassible davant girs lacrimògens com el fet que el protagonista perdés la seva família però Auster em va fer sentir llàstima per aquell home, em va fer sentir la seva pèrdua, em va fer riure amb Mann i vibrar amb el misteri que l'envolta.

He de reconèixer que sóc un gran fan d'aquest escriptor però de tot el que ha escrit aquest em sembla la seva obra més consolidada i la més creïble.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 9/07/07.

Breu Història del Temps de Stephen Hawking

2008-01-07T13:33:00.000+01:00

No he entès mai el perquè quan la gent té fam de coneixement, de saber qui som. on estem i cap a on anem, enlloc de llegir bons llibres de divulgació científica llegeix horribles llibres pseudo-religiosos que no els entenen ni els que els van escriure perquè en el fons, si aquests llibres es poguessin entendre, es veuria que són un recopilatori de veritats amb una sèrie de lligams indemostrables i/o que se'ls veu el llautó de tres quilòmetres lluny.

Al anys 80, Stephen Hawking, molt popular pels tristos mortals per la seva situació física i molt admirat en els cercles intel·lectuals per les seves investigacions, va decidir acostar la cosmologia a la gent del carrer i va començar a escriure el llibre que avui recomanem. El resultat va veure la llum al 1988, va tenir una segona part on l'ampliava, i revisions on el simplificava i il·lustrava com "Brevíssima Història del Temps".

El llibre ha estat un best-seller de vendes. Fa una repassada de com els humans hem vist l'univers i explica en llenguatge planer tot allò que es necessita per conèixer el següent punt. En les primeres edicions el finalitzava amb els forats negres i a les últimes el finalitza amb les últimes teories científiques de les supercordes.

Hawking va fer un gran esforç per escriure aquest llibre sense utilitzar les matemàtiques. Dins d'ell només hi ha la coneguda fòrmula d'Einstein per explicar la relació entre l'energia, masa i la velocitat de la llum. Sí, es aquella de E=m.c2 . Veritablement, quan algú que domina la matèria s'esforça tant per fer-te arribar el seu coneixement crec que no es pot fer res més que agraïnt-li llegint el llibre i llavors veure-ho l'univers amb altres ulls...

Publicat originariament a book.bloc.cat el 8/07/07

Sóc llegenda de Richard Matheson

2008-01-07T13:19:00.001+01:00

Avui m'agradaria parlar d'un llibre que estic segur que en breu serà molt, molt popular tot hi haver estat escrit als anys 50 i haver gaudit ja de popularitat, com tot el que va fer Matheson, als 60 i 70.

És una novel·la molt curta que narra la història d'un home que ha quedat sol al món després que una estranya plaga ha fet que tota la resta de gent es converteixi en vampirs. Tot el que fa l'home és viure atrinxerat a la seva casa, que està plena de records del passat i durant el dia vaga matant tots els vampirs que pot, recollint tot el que necessita per sobreviure i cercant infructuosament algú més que no hagi està vampiritzat.

L'argument igual us sona, la versió més coneguda pel cinema la va fer Charlton Heston, "L'últim home viu sobre la Terra", on era un militar que havia estat l'únic supervivent a una guerra bacterològica entre la Xina i els USA, arrel de la qual els supervivents s'havien convertit en mutants que odiaven la llum i la tecnologia. Anteriorment hi havia hagut una versió anterior de Vincent Price. Actualment, i per això es farà famosa, es prepara una nova adaptació de la novel·la amb Will Smith com a protagonista.

Matheson és un escriptor prolífic i molt adaptat a la pantalla, només cal recordar "L'increïble home menguant" o el famós episodi de la Dimensió Desconeguda "Malson a 20.000 peus" on un home amb pànic a volar veu durant tot el vol com un estrany ésser apareix sobre l'ala de l'avió i es dedica a fer-la malbé.

Dins de la novel·la que avui tractem, Matheson planteja temes tan interessants com fins on arriba la nostra petjada a la Terra i on continua l'evolució i d'altres que com sempre dic es poden extreure si es vol veure el llibre com quelcom més que un magnífic entreteniment.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 7/07/07.

Rimas y Leyendas de Gustavo Adolfo Becquer

2008-01-07T13:08:00.000+01:00

Tot i que encara es lectura obligatòria a molts Instituts, m'agradaria recomanar-lo ja que sé que molts es van saltar la lectura i directament van copiar el treball o directament van aprofitar per copiar l'examen d'un altre i es varen perdre un magnífic llibre.

Aquest llibre, escrit al segle XIX i no a la Edat Mitjana com molts pallussos creuen, està dividit en dues parts. La primera és la part de les rimes, senzilles, romàntiques, d'aquelles que t'aprens de memòria de seguida i recites (tot i que si t'agrada quedar bé millor que ho facis amb un vers de Neruda); la segona és molt més imaginativa, són les llegendes, fosques amb un toc de misteri i representatives del que era el corrent romàntic de l'època.

Becquer es pot utilitzar per dues vessants, com a introducció a la poesia, ja que la seva és fàcil de llegir, memoritzar i entendre, i com a introducció als romàntics foscos com Guy de Maupassant i els posteriors Poe i Lovecraft. En el fons una lectura d'un clàssic, fàcil i amena.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 6/07/07.

El Senyor dels Anells de J.R.R. Tolkien

2008-01-07T13:02:00.000+01:00

Aquest llibre, que en realitat és un recull de llibres que es poden trobar també en tres volums publicats inicialment als anys 50, és considerada l'obra magna de Tolkien. Si amb el Hobbit, que vàrem comentar a l'article anterior, teníem el pròleg de la història, aquí tenim la continuació, el nus i el desenllaç.

La història comença molts anys després del Hobbit quan aprofitant la celebració de l'aniversari de Bilbo, protagonista del Hobbit, compareix en Gandalf, i el convenç de que li retorni l'anell únic ja que aquest ha de ser destruït per destruir Sauron. Aquí comença la història del viatge de l'anell portat pel Frodo, nebot de Bilbo, per la Terra Mitjana, rodejat d'aliats i enemics i tots amb un únic objectiu:aconseguir l'anell.

Veritablement la història s'ha fet molt popular arrel de les pel·lícules de Peter Jackson sobre la trilogia però veritablement es que l'home ho tenia molt fàcil, o molt difícil segons es miri, ja que tenia el recolzament de moltíssims professionals que eren fans de Tolkien i es coneixien el llibre de memòria. s'ha de tenir en compte que abans de les pel·lícules ja existia tot un culte a la figura de Tolkien que ratllava el freakisme.

El llibre, que podeu trobar en edicions en un sol volum, de tres volums o il·lustrades per dir algunes de les opcions possibles, mereix la pena per ho curós dels detalls i la magnificiència de la història. A mi personalment m'encanten la descripció de les batalles ja que són épiques i grandioses, de les que es resolen en l'últim segon. Com dirien els membres del Club de fans d'Elvis:"milions de fans no poden estar equivocats".

Publicat originariament a book.bloc.cat el 29/06/07.

El hobbit de J.R.R. Tolkien

2008-01-07T12:58:00.000+01:00

L'argument és força conegut, en Bilbo és un hobbit que viu tranquil i feliç i un dia apareixen a casa seva el legendari màgic Gandal i tretze nans que el convencen per tal que abandoni la seva pacífica vida per anar a la recerca d'un anell màgic. Durant el viatge coneixerà molts éssers de la Terra mitjana i s'enfrontarà amb llops i aranyes fins arribar a la Muntanya Solitària on el Drac Smaug custodia el seu tresor.

La primera vegada que el vaig llegir va ser com a lectura obligatòria de Batxillerat. Em va fascinar tant, que va fer que em llegís em pocs mesos l'obra complerta de l'autor.

Publicada l'any 1937. el llibre és d'un to juvenil, però tot i això no deixa de ser una lectura fresca i recomanable per passar una bona estona i, sobretot, per fer d'introducció a l'obra magna de Tolkien, El Senyor dels Anells, que s'escrigué anys després.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 27/06/07.

Per qui toquen les campanes d'Ernest Hemingway

2008-01-07T12:40:00.000+01:00

Quan es parla de Hemingway, tothom recomana "El vell i la mar" però jo mai he pogut amb ella i prefereixo aquest que és el primer llibre seu que vaig llegir que és tot un al·legat contra la monstruositat de la guerra.

La història està situada en la Guerra Civil Espanyola on Robert Jordan té l'encàrrec de volar un pont i és enviat amb la banda de Pablo, un guerriller republicà, per rebre suport logístic. Allà coneix la Maria, amb la que viu una història d'amor. Al final, se'ls uneix un altra banda de guerrillers i la novel·la arriba al seu zenit bèl·lic i...no desvetllaré el final...

Hemingway demostra en aquesta novel·la que no només sap escriure com un mestre, sinó que al treballar com a corresponsal de guerra va adquirir un gran coneixement sobre la cultura espanyola i la guerra en general.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 25/06/07.

Tres historias europeas de Lolita Bosch

2008-01-07T12:25:00.000+01:00

El més sorprenent d'aquest llibre no són les històries en si, sinó la manera de narrar-les.

La primera, Pingüins, es la més fàcil de llegir i tracta sobre un doctor que torna la vista a una noia que s'estava quedant cega. Esta narrada en tres parts independents que, a més d'un el poden deixar com a mi, amb la sensació de que la història finalitza sense final però segons em va comentar la mateixa escriptora, si es retallen les tres parts i es tallen i enganxen cronològicament li veus tot el sentit de seguida.

La segona, explica la història de tres persones relacionades amb un camp de concentració. El relat va saltant entre els tres protagonistes i així es va explicant la història de tots tres. Està basada en la vida de personatges reals.

La tercera, relata com a una noia que va ser violada temps enrere li torna aquest record sobtadament. Aquesta és una història esfereïdora segons el meu parer ja que no té cap detall escabrós, no cerca culpar ningú, simplement relatar el patiment de la noia quan sobtadament li apareix aquest record.

Tres històries diferents, sobre temàtiques dispars i amb estils de narracions originals. Tot i que jo vaig patir molt amb les històries, vaig tenir el plaer de conèixer personalment l'autora i, francament, no entenc com una persona tan alegre escriu sobre temes tan tristos. L'únic que sé es que escriu molt bé i de manera molt peculiar i molt diferent al que hageu vist. Tot i així us aviso que és possible que no agradi a tothom, com pot passar sempre, però mereix la pena intentar-ho si es cerca quelcom diferent.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 24/06/07.

La serie Aubrey-Maturin de Patrick O'Brian

2008-01-07T12:02:00.000+01:00

Al primer llibre, Aubrey, que és un jove oficial que vol fer carrera a l'Armada Britànica, coneix en una posada de Mallorca, per aquelles dates base naval anglesa, al Doctor Maturin qui a més de metge després es coneix que és es espia a sou de l'Armada i de pare anglès i mare catalana. El més sorprenent d'aquella conversació és el fet que Aubrey recrimina els posaders mallorquins ja que no l'atenen correctament, tot i que ell els ha demanat en un correcte castellà que li portin un guisat de porc i li han portat un guisat de vés a saber que. Maturin li respon, amb la seva habitual educació i correcció, que si no l'entenen es perquè allà parlen català i si no li serveixen porc es per què li han servit porc senglar que és similar. Tot i seguit, li explica la situació d'opressió que viuen els catalans sota el rei Espanyol i que per això ajuden als Britànics amb l'esperança que aquests a la vegada els recolzin per aconseguir la Independència.

Aquest primer llibre està escrit a mitjans dels anys 60 i ha estat un super-vendes al món. Ara pera ara, i porto llegits 10, no hi ha llibre de la sèrie on es parli de Catalunya i del fet diferencial català i de que Catalunya ha de ser independent. I repeteixo, aquest senyor ha estat traduït a no ser quantes llengües i ha estat super-vendes a la seva època.

Hi ha polítics que enlloc de tantes tradicions faranduleres (com de les tres branques del pí) que no serveixen per un carall, tindrien que començar a llegir, i a persones com a Patrick O'Brian donar-li una medalla de Sant Jordi per llibre (encara que sigui a títol pòstum) i no a personatges que a sobre s'enorgulleixen de no haver parlat català en la seva vida (esto es uno). Perquè aquest home si que tendria que ser lectura obligatòria a les escoles i tenir alguna amb el seu nom, i fins i tot algun carrer ja que ell amb els seus llibres si que ha fet promoció de Catalunya.

[tres til·les desprès]

Maturin és un personatge inventat que reflexa l'amor de l'autor per Catalunya però Aubrey va existir realment. No es deia així, sinó que era un corsari britànic de l'època que a O'Brian li va fer gràcia i el va utilitzar com a patró de la vida militar de Aubrey. En realitat l'autor va utilitzar els arxius militars de l'Armada Britànica per copiar moltes batalles i combats on després i situaria Aubrey i Maturin.

Les novel·les de la sèrie són magnífiques al meu entendre. D'una banda sempre hi ha una part on estan a terra i llavors sembla que estàs llegint una novel·la de Jane Austen, amb amors, desenganys, fortuna i llàgrimes. Després s'embarquen i comença la part marinera, llenguatge mariner al 100%, descripcions fidels dels vaixells i batalles tan ben descrites que les podries pintar. I sempre ambdues parts amb un detall de descripció i fidelitat històrica, segons la meva opinió (no sóc historiador) molt realista.

Si algú es vol animar, el primer llibre de la saga es titula "Capità de mar i guerra" i està a gairebé totes les biblioteques que he vist. Els que us faci mandra podeu mirar la pel·lícula de Russell Crowe, "Master and Comander", hi ha un exemple del que és una novel·la de O'Brian però per qüestions de guió han omés la part de l'origen català de Maturin. Com a contrapartida es pot escoltar una de les precioses peces barroques que toquen junts durant els seus viatges. He de confessar que jo em vaig enganxar a Aubrey i Maturin després de llegir una crítica de la pel·lícula on explicaven els orígens de la mateixa i llavors em va picar la curiositat i .......Foc a babord!!!!!!!!

Publicat originariament a book.bloc.cat el 23/06/07.

Moby Dick de Herman Melville

2008-01-07T11:53:00.000+01:00

La història comença en un port balener quan Ismael que busca feina coneix un impressionant home tatuat que l'ajuda a enrolar-se en un vaixell balener. Aquell vaixell està capitanejat pel capità Ahab que no té altra obsessió que capturar Moby Dick, la fabulosa balena blanca que li va fer perdre la seva cama.

Aquesta és una novel·la de aventures molt ben escrita que pels americans bé a ser com per als castellans el Quixot. Recordo en una classe d'anglès que li vaig comentar al meu professor americà que l'estava llegint i allò va ser com parlar amb Francisco Umbral sobre el Quixot, un malson sense fí.

El meu consell és que la llegiu i la gaudi-ho com una bona novel·la marinera, si després li voleu trobar trenta mil sentits filosòfics, la meva felicitació ja que tindreu tema de conversa amb qualsevol americà mitjanament culte. Si no us agrada, mala sort, la propera potser serà millor.

Publicat originariament a book.bloc.cat el 22/06/07.